Vaig conèixer en Sebas Parra, si no m’equivoco, fa uns 42 anys. Jo vivia a Lloret de Mar i amb un amic, projectàvem (sota el paraigües de l’ADAC, Asocciació D’Amics de la Cultura), ell com a mestre i jo com monitora, organitzar classes d’alfabetització, en hores extraescolars, al Col·legi Pere Torrent. Molt d’entusiasme, però com tot eren utopies, vam decidir venir a conèixer l’Escola d’Adults de Salt, on Sebas Parra va dedicar-nos temps i energia. Amb ell, almenys per a mi, tot va principiar a concretar-se: aules, dades, permisos. Els noms dels grans pedagogs es manifestaren, varen començar a semblar de família. Paulo Freire. La passió i senzillesa amb què en Sebas en parlava, la retransmissió directa del coneixement, ens va conduir la il·lusió d’engegar. Teníem vint alumnes d’alfabetització i neolectors. Joves, mitjana edat, gent gran. Alguns coneixien les lletres, però la gana de la guerra i postguerra els havia fet oblidar per a què servien i havien après. El curs següent, a cop calent, se’ns van afegir 17 alumnes més per fer graduat escolar. Recordo l’afany de preparar temes de botànica. Per socials tots van comprar la Història d’Espanya, el petit llibre de Pierre Vilar. Van venir a examinar-se a Girona. Tots van aprovar, tots! Va ser un gran èxit i alegria. Però l’últim trimestre d’aquell curs, havíem acceptat també una altra vintena d’alumnes. Eren nois negres que travessaven el Tordera per venir a les nostres classes. Va ser llavors que en Salvador Austrich i jo, que ja teníem altres plans personals i per assegurar la continuïtat de tot aquell esforç, vam proposar a l’Ajuntament per tal d’institucionalitzar el que feia dos anys, de manera tan natural, havíem posat en marxa, com Escola d’Adults de Lloret de Mar.

Una abraçada als qui aquestes paraules els hi porti alguna memòria. En Sebas ja no hi és per llegir-les i comentar-les.