Transició energètica: la «bona» i la «dolenta»

El lema «energies renovables, sí; així, no!», que tanta fortuna ha fet entre els col·lectius que pretenen defensar el territori, ve a dir que la transició energètica impulsada per les empreses del sector amb grans instal·lacions eòliques i solars no és desitjable. Deu ser que hi ha una alternativa (un «així, sí!») que, satisfent la demanda d’energia del nostre país i la urgència del canvi climàtic, ens estalvia inconvenients. Aquesta alternativa ha d’existir perquè, si no, ens quedem sense transició energètica amb un «anar fent» que ens duu, sense remei, a una dependència total de la producció elèctrica dels veïns. Aquests col·lectius ho fien tot al decreixement de l’economia (que arribarà de totes maneres) i a la producció en petites instal·lacions per al consum local o l’autoconsum. Aquesta seria, segons ells, la transició «bona» en contraposició amb l’altra, la «dolenta» quan, ens agradi o no, les necessitem totes dues.

La transició «dolenta», la de les grans instal·lacions comercials, es percep injusta (els beneficis «pels de sempre»), agressiva amb el territori i el medi natural (el paisatge i els ecosistemes), extractivista (pel volum enorme de matèries primeres per a la seva construcció), etc. En contraposició, la «bona», que es concreta principalment en instal·lacions fotovoltaiques sobre la coberta d’edificis d’habitatges, comercials i industrials, tindria totes les virtuts. Té una cara amable (només cal veure els anuncis a la TV), és democràtica (qualsevol particular pot ser-ne propietari), és solidària (a través de les comunitats energètiques municipals), és respectuosa amb el medi natural (són instal·lacions urbanes), és barata (sobretot gràcies a les subvencions públiques de la UE...), etc.

Sense cap dubte, hi hauria molt a dir sobre aquesta classificació simplista i maniquea. Farem, només, dues consideracions sobre els beneficis socials d’unes instal·lacions i les altres. Primera, les subvencions dels fons Next Generation de la UE per a instal·lacions familiars van, sobretot, cap a les famílies d’un bon nivell de renda (cases unifamiliars), mentre que les instal·lacions de comunitats de veïns són testimonials. Segona, passats més de 10 anys de funcionament dels parcs eòlics a Catalunya, el 70% dels habitants dels municipis on estan situats es declaren més que «conformes» i el 56%, «molt satisfets» (enquesta del 2018 encarregada per Eoliccat). Sembla ser que la «bona» no és tan democràtica i que la «dolenta» no és tan injusta.

Amb independència d’aquestes valoracions, el fet objectiu és que amb la «bona» no n’hi ha prou. Tots els estudis indiquen que el territori urbanitzable pot subministrar només al voltant de 1/3 de l’energia necessària en l’horitzó del 2050. El que falta s’haurà d’importar o s’haurà de produir a l’anomenat «territori» (no urbanitzable). Davant d’aquesta evidència, em pregunto si no es podria aprofitar l’interès que desperten les instal·lacions d’autoconsum i les comunitats energètiques per a fer pedagogia. Ho deia fa poc el Sr. Ermen Llober, regidor de transició energètica de Sant Pere de Torelló, impulsor de la producció local d’energia al seu municipi, durant les jornades internacionals «Transició energètica i sobirania» celebrades a Girona amb la presència del President Torra. «Les comunitats energètiques haurien de ser una oportunitat de mobilització». Seguint el fil del seu discurs, jo proposaria que a la constitució de cada comunitat energètica hi anés associada una campanya de comunicació local prenent com a base la prospectiva de la pròpia Generalitat fins a l’any 2050.

Necessitem que l’acció local estigui alineada amb les necessitats del país expressades en el Parlament. Si no, correm el risc que les instal·lacions locals serveixin, només, per a la transició energètica «local» i no per a la del conjunt del nostre país, necessitat tant d’energia com de sobirania. Queda dit.