Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

El poeta, pintor i professor Josep Gerona és un dels impulsors de l’associació Papers de Versàlia, creada l’any 2001 i dedicada a promoure i difondre la creació poètica. El darrer dels seus llibres publicats és El no-res perdura sempre i va rebre el Premi Pollença de Poesia. El títol, dur i desesperançat, reflecteix la desolació de l’autor davant de la mort sobtada l’estiu del 2010 de la seva filla Maria, de catorze anys, ofegada en una piscina. Els poemes que configuren el volum comprenen el període entre 2003 i 2020, és a dir, n’hi ha d’anteriors a la tragèdia i n’hi ha d’escrits fins i tot deu anys després. Josep Gerona estructura l’obra en cinc parts, que bateja així: Bach, Mozart, Beethoven, Stretto i Coda, amb referències musicals explícites i significatives. Gerona és un home d’una sòlida cultura artística i literària, que es fa palesa en el conjunt de la seva obra. A El no-res perdura sempre sovintegen les citacions que ens remeten a Celan, Rilke, Leopardi, Eliot, Dickinson, Meireles, Kavafis, Auden..., i també a autors més propers com Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas, Pere Rovira o Carles Camps. Ens trobem davant d’un llibre de dol, però que alhora es proposa «fer-te continuar viva». Memòria del viscut compartit («la gran lluna roja que em portà el seu comiat, / la nostra afició compartida –admirar-la/ cada nit des del balcó-») i absència feridora («Per a nosaltres, els que t’estimàrem, / vas arribar sens dubte massa d’hora/ a la Bifurcació davant del Bosc/ on vam haver d’aprendre a esqueixar-nos») es fonen en uns versos que ens colpeixen. També quan, escrits abans de la mort de la filla, agrupats sota el nom de Bach, semblen anunciar-la: «La meva dolça, pobra filla, / que també haurà de morir,/ em porta, tanmateix, el consol». La pèrdua de Maria, que, tot i la seva joventut, ja havia demostrat la seva inclinació cap a la literatura, inspira versos bells i commoguts: «El teu pare et busca en els núvols del cel./ ¿Quines formes pren ara la teva ànima?/ ¿Quina nova mar és la teva cabellera?/ El teu pare et busca sempre/ en la cara de la lluna». Hem entrat a Mozart i Josep Gerona s’imagina la seva filla amb Emily Dickinson: «que (...) les seves dues animetes/ van ser i són la mateixa –una sola–/ i que estaran felices coneixent/ el secret amarg de totes les coses». Ja a Beethoven, la represa creixent de la normalitat produeix en l’autor un sentiment angoixant de traïció al seu record i anota «això és la meva vida/ els assajos que vaig fent/ per treure’t ara del blanc del no-res/ en els poemes i en els dibuixos». Stretto s’inicia amb un esplèndid homenatge a Robert Ferrer, Aliança, i inclou un dels millors poemes del llibre, Et vam donar el cos, d’una essencialitat de cristall etern. A la darrera part del volum, Coda, i abans d’una Justificació final, ens amara una enyorança esquinçada pel gest incessant del temps: «els trons, el vent i el cant dels ocells –són/ les teves noves paraules?»

Compartir l'article

stats