Policrisi o politraumatisme?

La reunió de Davos d’enguany ha deixat caure la paraula policrisi per referir-se a la situació mundial. El món ha patit regularment crisis que a vegades s’han superat sense més contratemps, i en d’altres han propiciat el col·lapse del moment històric. Ian Morris cita els bloquejos socials al 2200 aC a Uruk abans de la reunificació d’Egipte, la caiguda de Roma a partir de l’any 260 aC, i en l’era actual podem trobar la crisi de 1772, la Gran Depressió del 1929, el gran xoc petrolier entre 1973 i 1979, la crisi asiàtica de 1997 o la gran recessió de 2008. L’historiador parla sempre de cinc genets que arriben amb la crisi: la fam, l’emigració, la pandèmia, la preocupació climàtica i el col·lapse social dels estats. Dins del concepte policrisi que s’ha verbalitzat a Davos caldria afegir-hi el risc nuclear i la inseguretat digital, factors que els egipcis no coneixien en aquell temps.

El fenomen policrisi es defineix com múltiples riscos que poden interseccionar entre si en cascada. Així, un augment excessiu de massa monetària provocat per la FED i pel BCE va provocar una demanda excessiva que l’oferta no ha pogut igualar. Com a conseqüència, els preus de l’energia van augmentar i van encarir els fertilitzants, els productes manufacturats i el transport, creant inflacions impossibles de digerir pels consumidors, una inflació mundial. A efectes d’això molts importadors mundials no poden comprar cereals, provocant fam en certs països, que alhora impulsa onades d’emigracions en direcció a països més rics. La guerra de Rússia ha complicat aquesta situació i hi ha afegit el risc nuclear. Els problemes de la Xina amb la pandèmia ha frenat l’enviament de productes a occident, desequilibrant encara més l’oferta i afegeix el risc de guerra a Taiwan, que amaga una altra amenaça nuclear. Finalment, hi ha la qüestió de la seguretat digital, que pot fer caure tot el sistema que hem muntat. A Davos s’ha citat la possibilitat de viure una apagada digital, un Blackout de la informació. Tots aquests problemes poden arrossegar a moviments extrems d’ultradreta populistes al control dels governs, i impedir encara més les possibilitats de trobar solucions.

Com que quan vaig començar a treballar va ser amb la crisi de 1979, recordo molt bé el que va passar. La depressió va reduir el consum des de 1979 fins al 1986, l’any que Espanya va entrar a la UE. Però des de 1979 fins al 1984 les coses van ser molt difícils, amb tancaments massius d’empreses i amb un atur històric. Una cosa semblant va passar des de 2010 fins al 2013. Rodríguez Zapatero anava dient per tot el món que el sistema bancari espanyol era el més fort. I ara Pedro Sánchez va declarant que l’economia espanyola és la millor preparada d’Europa per fer front al moment. No s’explica prou que els productes industrials s’han encarit un 28% interanual, l’energia un 68% i el menjar un 21%. No s’ha de saber gaire economia per descobrir que el consumidor no podrà comprar la mateixa quantitat que comprava fa un any i que, en conseqüència, l’activitat a les empreses caurà. Només el turisme internacional ha aguantat, i la pregunta és, fins quan?

Alguna vegada he compartit en aquestes línies la impressió que ens trobem en un final de model, tal com va passar als anys 1970 quan es va acabar el model keynesià després de la guerra mundial. El 1968 els fills dels quals van reconstruir Europa estaven tips de tanta rigidesa moral i volien ser més lliures. A Estats Units passava una cosa semblant amb el moviment hippy. El model keynesià no va saber resoldre en poc temps dues crisis de petroli encadenades, la de 1973 i la de 1979, fet que va ser l’ocasió dels neoliberals de Milton Friedman per aportar la seva solució amb més endeutament i desregulació financera. Aquest model es va reforçar el 1990 amb l’entrada de la Xina al mercat mundial, i amb la proliferació de les grans empreses tecnològiques, essent un multiplicador del problema.

Aquell camí ha avançat fins a portar-nos a l’actual crisi de matèries primeres, a un canvi climàtic que comença a minvar les collites agràries, a un endeutament cada vegada més insostenible i a uns dèficits públics impossibles de contenir. La Covid-19 de 2020 va accelerar aquesta impressió.

Per això, en lloc de negar el risc, el que cal és treballar per fer-nos més resilients, protegint els nostres estalvis, fent que els governs creïn fons d’emergència, redueixin el deute, augmentin l’eficiència pública i inverteixin exclusivament en estalvi d’energia i de matèries primeres.

Les mesures convencionals en les altres crisis avui no podran ser aplicables. Fomentar la demanda no és solució, perquè augmenta la inflació. Per tant, els alts tipus d’interès continuaran detraient diner del mercat per fer abaixar el consum. Però sí que es podria finançar l’oferta per propiciar la producció amb menys matèries primeres i menys energia. Això faria caure els costos dels productes i possibilitaria un nou equilibri. És el rol dels fons Next Generation, que ara cal fer anar a tota velocitat. Perquè el que hi ha no és una policrisi, crec que el que tenim és politraumatisme i aviat entrarem a l’UCI per retrobar les constants vitals, segurament amb un nou model econòmic i de vida. Primer hem de reconèixer fins a quin punt s’ha tornat el problema greu i tossut.

Subscriu-te per seguir llegint