El cas Alves i el feminisme

El cas Alves i tot l’enrenou mediàtic que l’envolta em té sorpresa. No, pitjor encara, em té garratibada, estupefacta. Aquests dies s’han sentit moltes bajanades arreu. I el millor que es pot fer és no escoltar segons quines opinions de persones que fan molt de xou, però poc tenen de coneixement, i fer servir el sentit comú. Que moltes vegades no és el més comú dels sentits, desgraciadament.

Una noia, la víctima, explica que l’ha violat un jugador de futbol en una discoteca. La discoteca engega el protocol d’assetjament sexual en veure l’estat de la jove. La jove té un informe mèdic, ja que en acudir a l’hospital corroboren que les lesions que pateix quadren amb el que explica, a més que troben restes biològiques i lesions compatibles amb una violació. Ens hem assabentat també, que les imatges que han gravat les càmeres de la discoteca evidencien de nou el que ha explicat la noia.

Davant dels fets que he esmentat abans i dels testimonis de les amigues de la víctima, que expliquen que també van patir tocaments i violència per part d’Alves, encara hi ha gent disposada a no tenir la prudència suficient amb uns fets tan terribles. Que si només ha denunciat per fer-se famosa, alguns diuen... Deu ser que hi ha moltes dones famoses per haver patit una violació. Que si només ho fa per diners... Tant dir-ho que arriba fins al punt que la víctima renuncia a rebre una indemnització de l’agressor en cas de ser declarat culpable. A aquesta noia, aquesta companya, sembla que no només la van violar al lavabo d’una discoteca, sinó que la societat patriarcal i masclista en la qual encara vivim li ha violat el seu dret a ser rescabalada.

Ha hagut de renunciar al seu dret a ser reparada. Sí, econòmicament, perquè d’una altra manera no ho podrà ser. Ja ha estat jutjada, insultada, declarada culpable, de mentidera o aprofitada per una part important de la societat. Sense veure objectivament les proves. Només per continuar negant la violència que exerceixen alguns homes sobre les dones, dels masclismes i micromasclismes que patim diàriament. A la víctima se l’ha aplaudit en alguns fòrums per renunciar a la indemnització, quin pas enrere com a societat! Quina pena! Si la víctima està calladeta i renuncia als seus drets sembla que és més creïble. Perquè en això tot segueix igual, s’ha de ser una bona víctima. No fos cas que s’avancés més en igualtat en aquesta societat.

Que abans de saber el que ha passat s’acusi una jove (massa jove) de ser una aprofitada o voler fama a costa d’una violació, no és un fracàs col·lectiu com a societat? Que es posi el focus en la víctima i se la jutgi ella per sobre de l’agressor, no és un fracàs com a societat? Em remeto a les paraules de l’entrenador del Barça, Xavi, per exemple. Li sabia greu per Alves. Res, cap paraula cap a la víctima. Cap periodista va dir res tampoc de les seves declaracions. Dos dies després, sí. Dos dies després va fer una rectificació. Suposo que assessorat per algú en veure la magnitud de l’equivocació. Encara ens queda molt per fer i avançar en matèria d’igualtat. I qui parla del feminisme d’una manera pejorativa o atribuint-li coses que no són per despistar no té en compte els drets i llibertats de la meitat de la població. Perquè és així de simple i de complex: el feminisme vol la plena igualtat.

Subscriu-te per seguir llegint