Dur una samarreta blava

El meu veí de sota és un bon jan», que cantaven Els Pets. Va ser el primer veí que vam conèixer, mentre fèiem la mudança i anàvem amb trastos amunt i avall. Ràpidament, ens vam entendre, ja que tenim una edat similar i m’atreveixo a dir que gustos musicals similars, tenint en compte el que sento a través de les parets els matins de diumenge.

Avui ens hem trobat a l’ascensor, estava ben capcot... m’ha explicat que venia del gestor i no sap com podrà pagar l’augment de la quota d’autònoms tan desmesurada que acaba d’aplicar el govern espanyol. «Tots els autònoms que conec estan igual. Entre això i la inflació, amb prou feines aconseguiré pagar el pis i el menjar per la família». Hem anat a fer un cafè al bar del barri. Intento animar-lo, dient que entenc la seva situació, que som molts que la patim, però que tenim una veu i l’hem d’utilitzar.

I per què el meu veí no té veu? Per què no té el dret d’escollir qui gestiona els seus impostos? Ni quines polítiques públiques considera prioritàries? Per què no té igualtat de drets? Per una raó molt concreta: tot i que viu aquí, treballa aquí, paga impostos aquí, els seus fills creixen aquí, contribueix a construir la nostra societat aquí, tot i això, el meu veí acostuma a portar una samarreta de color blau i just s’exclou del dret a vot, les persones que acostumen a vestir una samarreta d’aquest color. Oi que sona extremadament absurd? Oi que resulta impossible trobar-li el sentit? Evidentment. El motiu veritable és un altre: el meu veí es diu Saïd i va néixer al Marroc.

Als últims anys, reivindicacions històriques en polítiques migratòries i d’estrangeria han adquirit més força i legitimació social. A les comarques gironines ja fa molts anys que reivindiquem el dret a vot universal. L’any 2007 la Coordinadora d’ONG Solidàries va engegar la campanya «On voto», i aquesta reivindicació va rebre un nou impuls en la configuració de VotXTothom, plataforma pel dret a vot de les persones estrangeres. Això ha permès situar la igualtat de drets com a pilar fonamental, com la clau, del respecte als drets humans.

Precisament, el dret a la participació política en igualtat de condicions es recull a la Declaració Universal dels Drets Humans de la que enguany es commemora el 75è aniversari. En l’article 21 hi exposa: «Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits» i segueix «la voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual [...]». En els Objectius de Desenvolupament Sostenible (Nacions Unides, 2015) també es posa de relleu la necessitat de «garantir l’adopció en tots els nivells de decisions inclusives, participatives i representatives que responguin a les necessitats de la població».

No obstant tot això, no és suficient. Encara fa falta dibuixar un marc inclusiu i de ciutadania plena, que asseguri una democràcia real i una societat socialment justa. Cal revertir una situació de vulneració de drets que s’està donant des de fa dècades: les persones estrangeres han de tenir reconegut el seu dret a ser subjectes polítics actius. Si no es garanteix el dret a vot de tothom, som els altres –els qui no duem la samarreta blava– els qui parlem en el seu nom.

Subscriu-te per seguir llegint