Opinió

Ambició i frugalitat, l’equilibri necessari

L’any 1989 vam anar amb la meva dona al Nepal a fer la volta a l’Annapurna. Era el viatge de noces. Durant 21 dies ens va acompanyar un xerpa amb qui vaig poder parlar, tot i el mal anglès que teníem ambdós. De les coses que recordo més d’aquell viatge va ser el seu grau de conformisme que ell tenia en el seu estat social. Em deia que no podia aspirar a més perquè havia nascut així i havia de morir en aquesta condició social. No m’havia preocupat més d’aquest raonament fins ara, que he estat reflexionant sobre la manera de com la societat pot viure de forma frugal.

Un dels meus principis és que cal ambició per crear el potencial que després es convertirà en treball, la il·lusió que empeny amunt la humanitat. Així és com hem passat dels primers homes del neolític fins avui. Des d’Uruk, ciutat al sud de Bagdad, fa uns 6.000 anys, fins avui, l’home ha inventat l’escriptura, la roda, ha multiplicat la producció dels cultius, ha organitzat les societats, s’ha defensat d’altres humans... en fi, ha augmentat la productivitat 1.000 vegades, fet que ha aportat el benestar que ara gaudim. Si l’actitud hagués estat passiva, conformista amb el que es tenia, la humanitat mai hauria arribat fins on som ara.

Però és evident que se’ns ha anat la mà en aquest desenvolupament humà en els darrers 200 anys, i més concretament en els últims 40, fins al punt de posar en perill tot el benestar guanyat i la mateixa supervivència de l’home. Llavors, com fem compatible el motor de la potència de l’ambició amb el conformisme necessari per equilibrar el conflicte?

La paraula es diu acceptació: la que explica com és un mateix, la que admet les circumstàncies personals i professionals, la dels altres i la del món on ens toca viure. Aquesta acceptació és diferent de la resignació. L’acceptació és activa, mentre que la resignació és passiva i sovint negativa, conduint al patiment, a la desesperança, a l’autocompassió i a deixar de lluitar per superar entrebancs, en definitiva, porta a la inacció. Per exemple, decréixer perquè sí, només per decréixer, porta a la resignació i a la negativitat.

L’ambició desafia la mateixa lògica i la raó per avançar. Com s’hauria pogut descobrir la penicil·lina, multitud de medicaments, com s’hauria pogut inventar la màquina de vapor, el cotxe, l’electricitat, el telèfon, internet, la nevera, com s’hauria pogut superar la profecia de Thomas Malthus augmentant la producció de menjar per alimentar els milers de milions de persones? Com s’hauria pogut augmentar l’esperança de vida? L’ambició alimenta l’esperit de superació, l’inconformisme, la capacitat de somniar en gran i ens fa competitius.

El problema de l’ambició és que es pot convertir en cobdícia, perdent la humilitat, la modèstia, i esdevenint prepotent. És llavors quan intervé l’economia de l’ostentació i la síndrome de la peça suplementària: quan un té un pis de 90 m², en vol un altre de 120 m², després un de 300 m², més endavant una casa a la vora del mar, una casa a la muntanya, un pis a París, un altre a Nova York, i finalment un iot i un jet privat. És així com ens hem creat una economia depredadora, que acaba amb tot el que troba per endavant, que és capaç d’extreure 100 mil milions de tones de matèries primeres al món i dispersar-ne 63 mil milions sense cap sentit, esgotant recursos, fent malbé el clima, les aigües i els sòls.

L’acceptació requereix un estat d’ànim positiu que doni serenitat enfront de les dificultats del passat, i aporti ambició en el futur. És propera a la meditació zen, que suposo que és el que em volia dir el xerpa de Nepal en aquell viatge.

L’acceptació implica posar objectius a la vida per a ser millors, no focalitzant-ho tot en els resultats materials, mesurant els èxits d’acord amb els paràmetres interns de benestar i satisfacció. A títol d’exemple, els budistes proposen ser justos no jutjant els altres, tenir una actitud comprensiva, posar objectius nobles, compartits amb tothom, lluny de l’exaltació individual, no fer patir els altres, acceptar el treball com a element transformador humà, fora de l’ociositat passiva, cultivar la virtut, observar contínuament si el cos entra en desequilibris deguts a certs estils de vida, dominar les emocions descontrolades... En fi, cada persona ha de trobar les estratègies que l’ajudin a asserenar la ment.

En la situació d’ara, crec que el que hem de desenvolupar per resoldre l’equilibri és l’empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de sentir l’emoció d’una realitat aliena. L’empatia, però, també pot ser amb la natura, permet entendre des de la sensibilitat humana l’ambient que ens envolta, tots els seus components, aprendre d’ella, respectar-la i tenir-ne cura.

Viure des d’una abundància que minva significa valorar tot allò que forma part de la nostra existència, fet que vol dir posar el repte per millorar les circumstàncies sense oblidar que la felicitat no es troba en el que podem aconseguir, sinó en la persona en qui ens convertim mentre fem el procés. Viure amb la sensació permanent de carència, de que et falten més coses, és el que alimenta l’ambició desmesurada, un forat negre de la insatisfacció.

En un escenari que ve de pèrdua d’abundància, d’haver de prendre només el que es necessita, és fàcil caure en la frustració, en el desànim i en la desesperança. Ara més que mai cal retrobar els valors que aporten serenitat, fomentar les relacions humanes, potenciar l’empatia, l’altruisme i la solidaritat. El canvi del que és material per l’emocional és la clau, de la venda material per la de serveis, és fonamental.

Sense aquest gir espiritual serà difícil trobar l’equilibri entre l’ambició necessària, per continuar avançant, i la frugalitat que equilibrarà la nostra petjada en el planeta. No tot ho farà l’economia, cal també una revolució de valors.

Un exemple d’ambició no depredadora el tenim amb en Kilian Jornet. Ningú dubta de la seva ambició per arribar a metes difícils, però ha sabut mantenir la humilitat i la frugalitat. Ell mostra que, sense prepotència i supèrbia, es pot arribar a la felicitat cultivant valors que permeten grans reptes amb ambició. A l’altre costat hi tenim Cristiano Ronaldo.

Subscriu-te per seguir llegint