El que molesta a la gent de bé

Alberto Núñez Feijóo va deixar-se anar dimarts al Senat i va acusar Pedro Sánchez de «molestar la gent de bé» amb iniciatives com la llei trans i la del només sí és sí. Al president li va faltar temps per estranyar-se que protegir drets de minories molestés les bones persones. Va ser una resposta àgil a una relliscada del líder del PP, però també deixa sobre la taula una pregunta de molta profunditat, que els polítics i els seus assessors no deixen de formular-se: quina és la quantitat de canvi que pot assimilar una majoria social abans que l’aplaudiment s’esvaeixi a favor de la incomoditat? Quin és el punt en que s’inicia el trànsit del «i tant que sí» al «potser en fem un gra massa»? Feijóo sospita que amb les dues lleis esmentades, i sobretot amb les seves derivades no volgudes –excarceracions, divisió del feminisme–, s’ha traspassat la línia, i busca la manera d’aprofitar-ho.

La gent de bé és la bona gent, la que es porta com cal, és honesta i no desitja el mal aliè. És un concepte que en primer lloc ens apliquem a nosaltres mateixos, i la consideració pròpia sempre passarà per davant de la que ens tinguin els altres. En conseqüència, la immensa majoria de la humanitat està formada per gent de bé, perquè fins i tot quan ens comportem com veritables energúmens pensem que ho fem per una bona causa, segons unes regles morals i amb la consciència tranquil·la.

Tots som bons, perquè el contrari seria insuportable a causa del sentiment de culpa inherent a l’ésser humà socialitzat. I si som bons, i tanmateix hi ha persones que ens provoquen incomoditat amb el que fan o amb el que són, els equivocats han de ser ells. Per què ho fan? Per què no poden ser com la bona gent, és a dir, com nosaltres?

Ja ho va deixar escrit el gran Georges Brassens a La mauvaisse réputation: «A la bona gent no li agrada que seguim un camí diferent del seu». Per això acaba la cançó d’aquesta manera: «Tothom vindrà a veure’m penjat –excepte els cecs, és natural».

Subscriu-te per seguir llegint