Edatisme amb involució anunciada

Sesol entendre com edatisme la discriminació envers la gent d’edat, i més si és «gran» o «vella», en tant pensament cronològicament correcte, però biològic i psicològicament equívoc. Que això ja s’ha convertit com a rèplica en un reclam del màrqueting, anomenant sèniors als actuals segments majors d’edat i futures fornades de «boomers», ens confirma que l’edatisme és molt qüestionable. Però cal anar més enllà, ateses les creixents bretxes generacionals, tecnològiques, econòmiques i ideològiques. Estem assistint a un progressiu trencament d’una màxima que al llarg de la història hem compartit i és la de que ha de ser la joventut qui encapçali un gran canvi de cicle, ideals i/o valors, una èpica, una reforma, una revolta o una època revolucionaria. Però la joventut, almenys en el nostre entorn, no a altres països europeus, està molt «fotuda» (quan no ha hagut d’emigrar). Està tan precaritzada, depenent i explotada, que prou feina té per sobreviure quan no està digitalitzada o evadida (que hi hagi una minoria sensibilitzada fent coses a un grapat d’ONG no modifica el resultat global). Faré una petita mostra, subjectiva i parcial, certament, però il·lustrativa del que dic. D’entrada, dos casos emblemàtics: Arcadi Oliveres va morir amb 76 anys, i fins que va morir, va ser un gran activista, pacifista i antimilitarista, entre altres lideratges socials/acadèmics. El sindicalista i alcalde de Marinaleda J.M. Sánchez Gordillo, amb 71 anys, segueix donant guerra. Però centrem-nos en Catalunya. Exemples del meu entorn passat, present o simplement coetani: Juan Alamillo, amb 78, líder de gent gran, sindicalista i un dels millors experts de Catalunya encara avui, en seguretat social, pensions i dependència, o Julio Martínez, amb 74, un dels millors de Catalunya, avui, en economia social, cooperativisme i tercer sector. Pep Cabayol, amb 70 quan va morir fa poc, un gran periodista ambiental i referent del món de cooperació i solidaritat. Pep Puig i Boix, amb 76, pioner de les energies renovables i encara incansable promotor i agitador ambiental. Santi Vilanova, amb 74, periodista ambiental, escriptor i ecologista de primera fornada, res a envejar pel jovent «ecologista» actual. Joan Coscubiela, amb 69, exlíder polític, exsecretari general de CCOO i bèstia negra de l’independentisme (fins i tot de certa esquerra acomplexada pel procés). Pot ser no cal anar per alt, però per què no? Potser cal tenir present a Joan Manuel Serrat, acabat de retirar amb 79 (del que no fa falta presentació, si un cas recordar la cançó «Pare», el que hauria de ser un himne ambientalista (el primer himne sobre l’emergència climàtica). Seguint amb músics, que ara fan política, tindríem a Lluís Llach, amb 74. O Pere Portabella, director de cine i moltes coses més, encara donant guerra amb 95. També tenim un referent acadèmic internacional de la justícia ambiental, Joan Martínez Alier, amb 84 anys, que segur és més conegut a altres països europeus i Sud-Amèrica que no pas aquí. Quim Monzó, ratllant els 71, periodista i escriptor, encara columnista empedreït, però un polièdric innovador literari i artístic durant anys. Cal recordar a Muriel Casals, amb 73, quan va morir atropellada. També amb 71, tenim a Gabriela Serra, mestra i activista social, política i líder d’ONG. Serra també, però d’una altra nissaga, tenim a Blanca Serra, amb 80 anys, lingüista i activista cultural i referent del món associatiu, social i acadèmic. Anna Monjo, incombustible al front d’Icària editorial i de moltes iniciatives culturals, socials, polítiques i ambientals. Rosa Cañadell, amb 74, líder sindical jubilada forçosa (no volia) de l’ensenyament, encara donant guerra. Marina Rosell, cantant i compositora, encara innovant i agitant el món musical amb 69. Andreu Claret, amb 76, periodista i escriptor i encara avui fent assajos i llibres recuperant la nostra memòria històrica. Antoni Puigvert, amb 68, periodista i poeta, gran analista i columnista i quan convé agitador cultural. Joan Vila, amb 69, empresari, professor, enginyer i articulista d’aquest diari, una persona influent (més que molts joves influencers actuals). En fi, podríem seguir llistant i ens oblidaríem de moltes persones, moltes estan «jubilades» en el sentit jurídic-laboral del terme, altres no, per opció pròpia, però totalment actives i en molts casos empenyent i influint en els seus respectius àmbits.

Se’m dirà que clar, com unes estan jubilades i altres tenen la vida feta, poden dedicar-se o agafar compromisos que d’altre manera no podrien. I és aquí on rau la contradicció. Moltes d’aquestes persones, com les vives de la Lleva del Biberó, en teoria, no haurien de tenir l’energia que té el jovent, i no afegiré la següent frase, per que encara furgarà més en la ferida: la generació més formada de la història. Si resulta que biològicament és o hauria de ser més potent, enèrgica i lluitadora, que la gran, i per altra banda, és la més formada de la història, alguna cosa greu està fallant. De fet, silenciar aquesta gravetat, quan el nivell d’impotència i suïcidis que està assolant a la joventut és el que és, és una gran hipocresia. Per més que pugi el salari mínim i per més bonificacions i gratuïtat en serveis que tingui el jovent, molts experts apunten a que el gruix de la joventut, en el nostre entorn, pel sistema, pel mercat, és població excedent. Sobra. Ni com a mà d’obra barata. Es prefereix la immigració, que no té expectatives. Mala peça al teler tenim amb la generació que ha d’empènyer un canvi. Ens falten més Greta Thunberg, menys ideologia de gènere, menys canvis de «gènere» i l’energia de la Lleva del Biberó com a model, no la d’Eufòria.

Subscriu-te per seguir llegint