Un dels nostres

O hauria d’haver dit: «Un/una/uni dels nostres» per no anar a contracorrent d’uns dies en què un home pot parir una criatura que no serà ni nen, ni nena, ni neni fins que la X decideixi ser un nen, una nena o un neni. La vida és una caixa de sorpreses, millor dit, hi ha tantes caixes de sorpreses com melics humans hi ha al planeta, tots tenim un barret de copalta on amaguem el nostre conillet. Un cant a la vida, el passat mil·lenari no ens lliga, arrenquem les llambordes d’uns carrers que regalimen la suor dels nostres pares i refresquem els nostres peus amb l’aigua de mar, com encara recorden els qui es consideren fills del maig del 68, vells moters amb quatre grenyes i una barba que recorda a les estalactites que pengen d’una cova, incapaços ja de posar-se la caçadora amb el logotip de Route66. Però no és la meva intenció escriure sobre si encetem una nova era en què la biologia guardarà silenci i el nostre futur dependrà d’una energia intrapsíquica influïda per un magnetisme extrapsíquic, sinó d’un fenomen cada vegada més freqüent en aquest país, em refereixo als seguicis judicials com en el cas d’Oriol Pujol, d’Artur Mas, de Quim Torra o el de Laura Borràs, i de molts altres que em sap greu ara no recordar.

La comitiva és una manifestació de fidelitat, de solidaritat, de fer pinya davant la injustícia que ha tocat a un dels nostres. Recorden, guardant les distàncies oportunes, a la inquebrantable adhesión al movimiento nacional. Durant la passada dictadura si es volia comptar amb els privilegis del règim, o continuar fent la viu-viu, s’havia de demostrar una adhesió sense fissures a la figura del cabdill Franco. Amb el pas del temps l’expressió, gràcies a la TV, la ràdio i el NO-DO, es convertí en la demostració de fervor popular, el culte a una figura totèmica que havia rescatat Espanya de les flames del terror rojo. Qui acompanya Laura Borràs no es pregunta si pot ser o no culpable, ella transcendeix la seva persona i les seves circumstàncies fins a situar-se per sobre el bé i el mal, ella és transsubstanciació –demano disculpes a qui es pugui sentir dolgut per manllevar una paraula que significa la conversió del pa en el cos i el vi en la sang de Crist durant la cerimònia de l’eucaristia, però en el cas que ens ocupa es presenta que ni feta a mida– d’una finalitat noble, d’una voluntat popular, de la democràcia sense amanir. «No he fet res mal fet», declara Borràs en una sessió del judici. «Tots sabem que amb aquest Tribunal no tindrà un judici just», diu a la premsa Jordi Turull, veterà en aquests seguicis en haver fet costat a Oriol Pujol a les portes del TSJC. Unes paraules, les de Borràs i les de Turull, que podrien formar part de les veus que s’escoltaren quan Jesús va ser portat davant el Sanedrí.

Un altre exemple del que comento és l’adhesión inquebrantable al Barça més que un club, al Barça dels valors, a un club que es convertí en un mur inexpugnable davant les envestides del franquisme, un club on els nens se’ls bateja amb el carnet de soci, on el soci espera en el seu columbari passar l’eternitat, on les parelles voldrien dir el sí vull enmig de la gespa. Si un dia, com creuen molts cristians, Crist ens visita per segona vegada convertit en un aficionat del futbol, el primer que farà serà anar a la llotja del Barça i amb la mateixa fermesa que demostrà en el seu dia a l’interior del temple expulsarà tots els mercaders a fuetades, i a continuació farà exactament el mateix en totes les llotges dels camps de futbol del planeta fins a trobar un camp on no hi hagi llotja i allà es quedarà amb la mirada posada en un nens que corren darrere la pilota.

Subscriu-te per seguir llegint