Les dones ja no ploren, aparquen

Encara suava adrenalina. Havia aconseguit arribar al centre de Girona amb el cotxe intacte. Però si sortir del pàrquing sense ventar una ratllada al para-xocs del veí m’havia semblat més un miracle que una proesa, domar l'embragatge sense haver de reanimar el motor a cada cantonada i sortejar espontanis amorrada al volant ja ratllava el 'cum laude'.

Però encara em quedava un pas per a completar la missió: estacionar sense haver de lamentar danys materials. L’opció de fer-ho en un aparcament de masses havia quedat descartada (sabia que era impossible sortir d’una peça d’aquella boca del llop), així que vaig creure (innocent) que correria menys riscos si ho feia a peu de carrer, en una zona blava. En detectar un espai buit, vaig reproduir la maniobra que tantes vegades havia practicat a l’autoescola (i ja té mèrit retenir-la, 13 anys després). Però en fer marxa enrere, vaig notar el pes feixuc d’una mirada que examinava l’operació amb els ulls d’un cirurgià veterà. Un home que fregava la setantena, amb els braços encreuats, esbossava un mig somriure desafiant mentre vaticinava que no seria capaç d’encabir el cotxe sense desballestar el vehicle del darrere. Però la despietada pressió d’haver de demostrar que una dona era capaç d’aparcar igual de bé (o encara millor) que un home em va bloquejar. Em vaig rendir amb un intent fallit. Amb el cap cot, vaig buscar un altre lloc resguardat de la seva mirada. I voilà. Pocs segons després, una altra dona intentava aparcar en aquell mateix lloc. Dos nois joves es van aturar per a presenciar l’espectacle: «Jo dic que no el posarà», es deien. Però no sabien que les dones ja no ploren, aparquen.

Subscriu-te per seguir llegint