La immensitat de les persones tòxiques

Primera hora del matí i finalitza la classe d’spinning. Un dels alumnes està indignat. S’ha passat els cinquanta minuts bufant, negant amb el cap i fent escarafalls. No li agrada la música ni l’alta exigència de l’entrenament. Està tan molest que es planta a l’oficina del cap per dir-li de tot. En gairebé totes les seves frases es cola l’expressió que tot ho pot: «Amb el que pago, mereixo…». Un company li diu que la seva actitud ha distorsionat tota la sessió. Que les seves interferències amb gestos ens han incomodat i que ha aconseguit crear una sensació de malestar generalitzada. Quatre crits i un parell d’insults. La persona tòxica ha aconseguit un dels seus objectius: contagiar el seu mal rotllo.

Soc al cinema. El noi del davant menja crispetes. Ho fa de la manera més discreta que algú que menja crispetes en un cinema podria fer. No furga ni mastega amb la boca oberta. Va d’una en una, però és clar que alguna cosa se sent. La dona que tinc al costat espetega amb la llengua cada vegada que ell es fica un blat de moro a la boca. Tot just escolto els diàlegs perquè estic pendent de l’atac que s’acosta. Percebo l’expansió del cortisol de l’espectadora que és al meu costat. El noi ha de notar la mirada assassina sobre el seu clatell perquè se’l frega i es fa un massatge. La meva veïna ja no només espetega, ara també bota lleugerament al seient amb cada ingesta. Finalment, li fa un parell de tocs a l’espatlla i li crida que deixi de fer sons guturals. «Ssshhh», se sent des de l’altra punta. Ella replica amb un «SSSSHHH» més alt. El noi es defensa educadament i continua igual. La dona cerca la meva complicitat amb la mirada i li responc que a mi no em molesta. De fet, estic per anar a comprar una caixa per calmar la meva ansietat. La persona tòxica ha aconseguit encomanar el mal rotllo, una altra vegada, però no ha aconseguit imposar el seu criteri. Encara sort.

Tots coneixem algú que es queixa sense mesura quan al cambrer se li ha oblidat portar la copa de vi o ha trigat a servir-li el plat. És el mateix que, quan el convides a dinar a casa teva, considera que t’has quedat curta amb la sal o que t’has passat amb el cogombre. Sol ser el que sempre està a disgust amb la seva feina i maneres de fer del cap, però que mai proposa un canvi positiu. Gaudeix, malgrat fer cara de consternació, d’explicar que aquell està malament de salut i que l’altre s’està separant. No et dirà mai que les coses li van bé i tampoc et preguntarà per la teva vida o la teva família. De fet, més enllà de la seva persona, no li importa ningú. És el centre de l’univers. Qui té els veïns més sorollosos, suporta la pressió més gran, pateix les conseqüències de la calor més que ningú i s’exacerba per la manca d’educació de la societat actual.

Les ones de les persones tòxiques són expansives i poderoses. Cal agenciar-se un escut defensor per fer-los front. Tinc el millor professor d’spinning i adoro les crispetes. Això per començar.

Subscriu-te per seguir llegint