Opinió

Allargar la vida dels aparells

Enmig de la crisi bancària en la qual estem transitant, ha aparegut una notícia que ha passat força desapercebuda: la Comissió Europea ha proposat una directiva que obligarà els fabricants a arreglar els productes que s’hagin fet malbé fins deu anys després de comprar-los. Així vol posar fi a la conducta estesa arreu de la societat de comprar per utilitzar, acabant llençant, i tornar a comprar. També vol frenar actuacions d’obsolescència programada, obligant els fabricants a facilitar la reparació dels aparells.

Explico sempre que les accions per frenar el canvi climàtic no se cenyeixen només a canviar la font de generació d’energia per una renovable. Si un edifici, un cotxe, o un aparell tenen una necessitat d’energia de 100 unitats, si la seva vida s’allarga 2, 3 o 4 vegades, aquesta energia que necessita el producte s’haurà reduït a 50, a 33 o a 25 unitats, segons les vegades que es faci sevir. El món ha de reduir tota l’extracció de recursos, siguin combustibles, minerals, aigua, o vegetals. L’estalvi més gran es fa en aquesta direcció: allargant la vida de les coses.

He citat sovint l’exemple de l’enderrocament del tambor de les Glòries com una acció nefasta. Tot i que els materials s’han reciclat, l’energia que va necessitar el ciment i el ferro per a la seva construcció s’han perdut. I, en el sentit positiu, cito sempre l’edifici de Telefónica a l’avinguda de Roma de Barcelona, que s’està reciclant per fer-hi habitatges. D’aquí va sorgir la meva proposta de fer una base de dades d’estructures de formigó que impedeixi enderrocar-les fins que no s’hagi assolit una mena d’amortització energètica al cap de 80 o 100 anys.

Aquest raonament ha de valdre per a tota l’economia. Abans una nevera tenia una vida de 30 anys i ara, quan te la venen, avisen que no farà més de 10 anys. El gruix de la xapa és més prim, el material de l’evaporador més fi i hi ha un motor en lloc dels dos que hi havia abans. Obsolescència programada? En aquest cas, i en molts altres (com els cotxes), no crec. El que ha passat és una desviació de l’economia cap a produir béns amb preus més baixos per facilitar la seva compra... i la seva destrucció, perquè es pot tornar a comprar. És un error de l’economia que ha portat a fabricar cada vegada amb menys qualitat per obtenir més quantitat, una aberració del sistema que perjudica l’extracció de recursos, però permet tenir molts llocs de treball. Com es pot fer per frenar aquesta deriva? Forçant a fer que els aparells augmentin la vida com proposa la CE o ampliant la garantia. Si una nevera que val 1.000 euros dobla la vida, però el preu només puja fins a 1.500 euros, el comprador hi guanya un 25%. Facilitar la compra amb pagaments a termini pot ser una solució que ajudi que el comprador pugui adquirir més qualitat.

Si un cotxe de combustió té una vida de deu anys i un preu de compra mitjana de 23.000 euros, amb un recorregut anual de 30.000 km, té unes despeses de manteniment durant tota la seva vida útil de 18.000 euros i un cost de combustible de 27.000 euros, tindrà un cost total de 68.000 euros. Si el cotxe és elèctric parteix d’un preu de 35.000 euros, amb el mateix recorregut anual, el cost de l’energia serà de 16.800 euros i el de manteniment de 2.100 euros, la qual cosa suma un total de 53.900 euros, un 20% menys que el cotxe de combustió. Si al cap de 10 anys canviem la bateria amb un cost de 9.000 euros, al cap de vint anys l’estalvi serà del 40% sobre un cotxe de combustió. Ens tornem a trobar davant un problema de tresoreria per la compra, que cal fer possible popularitzant els pagaments a llarg termini.

Reduir a la meitat el consum de matèries primeres és el gran repte que tenim en els pròxims vint anys i, per fer-ho, cal que trobem solucions com les que estic exposant. De fet, l’economia s’està terciaritzant cada vegada més. El meu exemple preferit és el de la cadena d’un llençol per hostaleria: les empreses cobren els llençols als hotels per cada nit d’ús, servificant aquest producte i contribuint a allargar-ne la vida útil mitjançant una qualitat superior del teixit. Una altra empresa que fabrica rentadores industrials cobra per cada rentada que fa la màquina. I una tercera empresa que fabrica detergents, cobra per cada rentada que es fa utilitzant el seu detergent. En total el llençol es cobra totalment per l’ús que se’n fa. A poc a poc aquest concepte de pagar per ús es va estenent, des del concepte de rènting (que hauria d’arribar als deu anys) fins a la venda per subscripció de verdures, de fruita, d’embotits, de formatge o de paper higiènic, on ja comencem a veure-ho.

Aquests canvis que anomenem conductuals permeten estalvis realment significatius, tant en el moment que es dissenya un producte com en el cost de la seva distribució. Aquests estalvis poden ser fàcilment del 30 o del 50% i són més importants que la mateixa generació renovable pel fet que necessita menys energia. Primer estalviar, després renovable, aquest ha de ser l’ordre.

Sé que això és un salt endavant i que té conseqüències difícils de resoldre, com la disminució de la producció de tots els béns, la pèrdua de llocs de treball i, ja ho estem començant a veure, una pèrdua significativa del poder adquisitiu. Tot plegat ens condueix a un canvi important on haurem de debatre com s’adapta la preparació dels joves, com es realitza la formació continua dels que perden la feina, com ens repartim els llocs de treball que quedin (no es podran crear llocs públics no necessaris amb una administració empobrida), com fem habitatges de baix cost...

Imaginem ara que en els pròxims dos anys tenim la inflació que no baixa del 4% i que comencem a perdre llocs de treball industrials per caiguda de la demanda. Imaginem que no hem fet els deures en habitatge i poca gent pot pagar el seu cost, imaginem que els projectes nous de qualsevol activitat necessiten molt temps per ser tramitats i els nous llocs de treball, que es podrien crear, no ho poden fer en poc temps. Imaginem que algunes d’aquestes noves activitats basades en inversions en estalvi i en energia renovable, necessitin 3 o 4 anys per poder obtenir els permisos i ser executades.

Imaginin que es troben a Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint