Paràsits

És cert que ni el capitalisme, ni l’economia social de mercat han estat capaces de disminuir la «bretxa» entre rics i pobres. Ans al contrari. Mentre la «classe mitjana» va minvant, els rics són cada vegada més rics i els pobres més pobres. I com que la dificultat per a sobreviure incentiva la recerca d’oportunitats, cada vegada hi ha més gent que intenta aprofitar al màxim qualsevol ajuda o suport que «el sistema» els ofereix. No són tots, ni cap majoria, però és cert que cada vegada més gent que els considera «paràsits». Per postres, un important nombre d’aquells que no saben com arribar a final de mes és gent, que en un moment o un altre ens feia falta i que –conscientment o inconscient– vam fer venir dels seus països d’origen per a deixar-los ara «penjats», quan tenen el mateix dret que «nosaltres», a rebre el nostre suport.

Lamentablement, però, no són els únics que aprofiten qualsevol «escletxa» que ofereix l’anomenada «justícia social», per al seu benefici personal. Amb tota la «benestança» que hem generat, també hem creat una altra classe de paràsits, aquesta d’origen nacional i molt més ben formada, capacitada per treure quantitats molt més importants de les guardioles que omplim entre tots. Són els fills i nets d’aquells que lluitaven per la igualtat d’oportunitats, quan encara no existia. Ara, neixen en un hospital amb totes les garanties sanitàries, passen pel jardí d’infància, el col·legi, l’institut i la universitat, tot a càrrec dels pressupostos municipals, autonòmics o de l’estat. Però, a més d’una gran majoria que tria les seves carreres universitàries per «vocació» i amb la sincera intenció d’exercir l’ofici que es disposen a aprendre, tot i que no sempre els hi és possible assolir els seus objectius, creix el nombre de joves que estudia «qualsevol cosa», sense cap més intenció que fer currículum. Acabada la diplomatura, encara s’apunten a un parell de màsters per afegir «pes» a la seva formació. I punt. Després, cap a la política, que les arques públiques són, o almenys a ells els ho semblen, inesgotables.

Així, les «nostres» institucions s’omplen de gent que mai ha destacat en la professió que han estudiat i, com que hi tenen dret, es presenten a les eleccions perquè saben que allà tindran un bon sou que no només no depèn dels resultats de la seva feina, sinó que a més és a «preu alçat» (i públic). Davant les eleccions municipals i autonòmiques, les llistes són plenes de gent jove o molt jove amb cap o molt poca experiència política (molts ni tant sols han triat l’especialitat com a matèria d’estudi), ni de gestió. I sense quasi no saber ni sumar, assumeixen decisions sobre pressupostos milionaris. Amb una mica de retòrica i demagògia ja en tenen prou, que captar vots és, sobretot, qüestió de vendre fum. Així, Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i Parlaments autonòmics s’omplen d’arquitectes que mai han fet una casa, d’historiadors sense cap visió de futur, d’advocats que no saben que el món només avança trencant les regles, etc. Trist i parasitari.

Subscriu-te per seguir llegint