Setmanes Santes

Totes les efemèrides evolucionen a mesura que creixes i les raones, de la mateixa manera que es reinventen quan tens fills o tens una vida laboral determinada. Però a diferència de les altres, la Setmana Santa és segurament la que fa una mutació més curiosa. De petit, és fàcil que tot plegat t’atemoreixi, perquè al capdavall estàs commemorant una crucifixió i tot l’imaginari que se’n desprèn, per místic que sigui i per resurrecció que es vengui. Fa gràcia, en aquest sentit, que ens enduguem les mans al cap per algunes ficcions passades i en canvi ens sembli la mar de normal veure tantes representacions d’un home clavat a la creu. En tot cas, quan la vius de nen la contemples amb una mena de curiositat estremida, perquè per més que vinguis d’una família religiosa tot allò et sembla més sagnant que les pel·lícules que no et deixen veure per violentes. Amb el temps, quan tens més coneixement de causa, pots desenvolupar això tan habitual que és l’escepticisme i el descrèdit, però a la vegada agraeixes que el calendari et doni uns dies d’aturada. Res a celebrar, sí, però bé prou que aprofites la festivitat per oblidar-te dels calvaris de la vida adulta. Quan tens fills, aleshores et descobreixes a tu mateix tornant a les processons i veient amics i coneguts vestits de manaies, mentre t’adones que la nova mirada infantil que tens a casa és ben diferent de la teva: al final, ara han vist i saben moltes més coses que tu, i la seva visió és fins i tot més antropològica. La Setmana Santa, com tantes altres coses relacionades amb els credos, han anat perdent aquella dimensió mitològica per tornar-se aquesta mena d’oasi temporal en què agafes aire abans del final de curs, sigui acadèmic o professional. No fas prou dies de festa com perquè el parèntesi sigui curatiu, però almenys pots allunyar-te eventualment d’aquest ritme endimoniat que ha acabat caracteritzant els nostres trànsits quotidians. El millor d’aquesta efemèride acaba sent, a la llarga, que la converteixes en el pretext per explorar iconografies que t’evoquen grans moments d’infantesa. La Setmana Santa acaba sent Ben-Hur, Els Deu Manaments, La caiguda de l’Imperi Romà i La vida de Brian, i totes aquelles pel·lícules que validaves com a molt il·lustratives del que teòricament es celebrava. Aquests viatges per la ficció eren el que realment li donaven sentit, perquè al final la realitat sempre s’ha servit dels mateixos mecanismes per convèncer-te d’una cosa. Tot i que no deixa de ser curiós que alguns passatges «històrics» t’entressin millor comandats per Charlton Heston.

Subscriu-te per seguir llegint