La Champions d’Ancelotti

Es nota que el final de temporada és a prop, que és l’hora de prendre decisions, de saber amb qui es compta i amb qui no per a la temporada vinent. També, lògic, la de reivindicar-se, la de treure pit pel que s’ha fet fins ara. Això ha fet Ancelotti, de manera estrident, en els últims dies. Primer va deixar anar amb decisió que complirà el seu contracte, que li queda un any més. Poc després, va afegir a aquesta frase un críptic «crec» per acabar presumint d’una bona relació amb Florentino. L’italià va assegurar fa cert temps que després del Madrid es retiraria, que ja no hi hauria res més. Normal, ho ha guanyat tot i a tots els països. ¿Què més podia fer en el futbol? La seductora trucada de la selecció del Brasil, segurament la més llegendària del món, va matisar el seu discurs. Ja no donava per fet que es retiraria després de la seva segona experiència a Espanya. 

Anem enrere en el temps. ¿Sabeu com es va produir el seu retorn al Madrid la temporada passada? Hi va haver una trucada d’Ancelotti després de la fugida de Zidane. Una oportuna trucada del que llavors era entrenador de l’Everton: «¿Què tal, José Ángel?» (JAS, l’home fort de Florentino en els fitxatges). «Així estem, sense entrenador», li va contestar el dirigent madridista. El missatge final de Carletto va ser directe, antològic, de museu: «José Ángel, el millor entrenador del món està al telèfon». Just llavors va començar a forjar-se la tornada de qui la temporada passada va conquerir el doblet. La Lliga i la Champions més emocionant i meritòria de la història.

Per si algú no ho té clar, Ancelotti no és només un gestor de grup, com bé s’ha encarregat de recordar aquests dies. Sap controlar els temps, tenir tota la plantilla endollada, és bon estrateg i compta amb un gran equip per a la preparació física, com bé testifica el ressorgir de veterans com Modric i Benzema quan arriba la part més important de la temporada. Ara mateix, el Madrid opta a dos títols (Copa i Champions), però queda una Lliga perduda amb massa antelació i contra un Barça que encara no ha trobat l’estil a què aspira Xavi. La nota final dependrà de la Champions. Guanyar-la seria un cop damunt la taula, la reivindicació definitiva. No aconseguir-ho ja seria una altra història...