Prediccions

No us passa que cada vegada us semblen més factibles les prediccions de les pel·lícules de ciència-ficció de fa un temps? Els que som de revisar-les de tant en tant ens trobem que hi ha diferits inevitables, sobretot quan es tracta d’assenyalar els anys en què han de succeir les coses, però a nivell temàtic ho han encertat gairebé tot. El cas més paradigmàtic és el del canvi climàtic, que ja era a l’origen de totes les futures catàstrofes i ara en parlem cada dia amb una normalitat fins i tot esfereïdora. O l’esgotament de recursos naturals, amb crisis derivades de la falta de combustibles fòssils i també de la sequera, que porten la humanitat a haver de lluitar com guerrers tribals per poder sobreviure. Sense oblidar els perills del progrés tecnològic, que condueixen les societats a refiar-ho tot a la màquina fins que aquesta pren consciència d’ella mateixa i es nega a ser esclava d’un creador imperfecte. Aquests darrers dies, amb tot el merder arran de la intel·ligència artificial i la seva implementació, ha estat impossible no pensar en el Hal de 2001 o en el Skynet de Terminator. A tots aquests films, sense excepció, gran part de la culpa és de la mateixa humanitat, que en l’afany de superar els seus límits (és a dir, la seva mortalitat) acaba creant un escenari en què ja no se’l necessita per a res. Això també s’ho van veure a venir, aquestes pel·lícules: la nostra inconsciència col·lectiva està estretament relacionada amb la nostra extinció, fins al punt de convertir l’apocalipsi en una qüestió de justícia poètica. En els debats de barra (i els de Twitter, que són el mateix, però sense la barra) hi ha tendència a citar Black Mirror com el reflex de les nostres misèries contemporànies. Però trobem exemples de fa 50 anys que encara resulten més pertorbadors i eloqüents. A la pel·lícula Soylent Green, aquí estrenada com a Cuando el destino nos alcance, els cinc primers minuts de metratge expliquen la superpoblació i les seves conseqüències amb una successió d’imatges sense diàleg. Veure’ls ara és adonar-se que aquesta introducció és pràcticament un manual d’on venim i on som ara, el 2023. Qui hagi vist aquest film el recorda, sobretot, pel seu gir final, que et deixa desolat i estremit a la vegada. Però en recuperar-la i veure que el principi ja és un diagnòstic tan precís de la nostra era, es fa inevitable pensar que, efectivament, acabarem recurrent a mesures terribles per intentar esmenar els nostres errors. I mira que estàvem avisats del que podia passar si els cometíem.

Subscriu-te per seguir llegint