Delictes de sang i la memòria de peix

Aquests dies hi ha un estranyíssim debat sobre la participació d’exetarres a les llistes electorals de Bildu. L’extrema dreta espanyola de PP, Vox i les restes residuals de Cs, però també una part de gent del PSOE s’han afegit a la crítica. Ha estat tant el soroll que Bildu ha fet un pas enrere i ha comunicat que els set antics militants d’ETA no prendran possessió dels càrrecs en cas de ser escollits. És discutible si persones que van participar en la lluita armada basca poden o no anar a una llista electoral. Legalment sí. Però i èticament? Javier Pérez Royo considera que la participació d’aquesta gent significa el gran triomf de la Constitució.

Ara bé, aquells que més ho critiquen, no és que siguin més puristes que ningú, sinó que mai han criticat aquells que tenien les mans tacades de sang, no amb 900 morts sinó amb centenars de milers de morts. No han criticat mai als pares fundadors d’AP, després, PP que havien signat penes de mort. Ni els que avalaven a torturadors tant salvatges com Melitón Manzanas. Podríem posar una gran llista de la falta d’ètica política i ideològica de tota la gent que avui s’exclama. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha dit que la decisió de Bildu de posar ex etarres a les llistes és «legal, pero no decente», la ministra portaveu la Isabel Rodríguez diu «esto nunca tendría que haber ocurrido». I Patxi López ha afirmat: «Nunca debieron ir en listas. Solo añadían dolor a las víctimas. Tuvieron nuestra mayor reprobación». Fins aquí podia fer l’article lògic seguint la corrent del que diu quasi tothom. Però no, soc lliurepensador i veig massa contradiccions de gent amb memòria de peix. Alguna cosa estranya està passant aquests dies a Espanya que és difícil d’explicar. Crec que estem assistint a la victòria de les idees de la Fundació FAES (Falange Española?) de José María Aznar. De fet ja ens ho va dir Manuel Vázquez Montalbán al seu llibre La aznaridad: por el imperio hacia dios o por dios hacia el imperio publicat ara fa vint anys.

Mario Onaindia va ser un dirigent etarra, detingut i condemnat. Va acabar creant amb Juan Maria Bandrés (amb qui vaig compartir míting a Sabadell) Euskadiko Ezkerra (EE). Va buscar una sortida de la lluita armada per ETA (político-militar) de la que n’era el dirigent, amb el ministre d’UCD Juan José Rosón. Després EE va anar amb coalició amb el Partit Socialista d’Euskadi i Onaindia va ser senador per Guipúscoa i President del PSE-EE a Àlaba. Per si fos poc li van donar el 2003 la Medalla de la Orden del Mérito Constitucional. Te dos volums de memòries: El precio de la libertad (1948-1977) del 2001 i El aventurero cuerdo (1977-1981) del 2004. Descriu en primera persona els preparatius de l’atemptat on va morir el sàdic feixista Melitón Manzanas i se’n fa corresponsable. Patxi, no eres amic d’Onaindia? Ara lectors, digueu-me en un segon, què haguéssiu fet amb Mario Onaindia?

Subscriu-te per seguir llegint