ETA, encara

Més d’una dècada després que ETA deixés les seves accions criminals, el seu fantasma torna a cada campanya electoral, com l’Almendro torna per Nadal. Es veu que la dreta espanyola no pot viure sense el seu record, adaptant-lo a cada moment. Jo no soc partidari de l’amnèsia. Cal recordar, fer justícia i tenir comprensió per les víctimes, unes 850 de les quals ja no tenen reparació possible perquè van ser assassinades. A les nostres comarques no ens en vam escapar de les seves accions. Recordem l’atemptat de Roses, que va costar la vida a un mosso, o l’Ernest Lluch, que va ser parlamentari per la nostra demarcació i a alguns encara ens sembla sentir el so de la bomba esclatada a les Casernes de Girona. Tenim present què és viure amb l’ai al cor de pensar quan els serveis informatius interromprien la programació per a explicar un nou assassinat.

Alberto Núñez Feijoo, aquell home vingut de Galícia que havia de transformar el PP en un partit de dretes moderat i europeu fa dies que no pot pronunciar una frase sense incloure les paraules sanchisme i ETA. Igualment com ho fa la pretendent inconfessa Isabel Díaz Ayuso, que a mi em fa l’efecte que és una excel·lent actriu que interpreta amb convicció els textos que li escriu el seu guionista Miguel Àngel Rodríguez. En els seus discursos podem entendre que no hi ha res pitjor en aquest món que Pedro Sánchez a qui no gosen encolomar l’assassinat de JFK però sí que el culpabilitzen de les deu Plagues d’Egipte (de la u a la deu, ambdues incloses). I sobretot d’estar recolzat per Bildu i ERC. Gosaria dir que el seu sil·logisme ideal seria: Sánchez és ETA. I el més trist és que les moltes víctimes de mig segle de barbàrie van passant el seu dol i no crec que això ajudi. Perquè cal que tinguem present que no és el mateix ser una víctima d’ETA que ser un associat a l’ATV (Associació de Víctimes del Terrorisme). Cada família, cada persona, viu el dol a la seva manera i com pot. Des dels que clamen que els etarres es podreixin a la presó més allunyada possible de les seves famílies a actituds tan sublims com els que recull la pel·lícula Maixabel. Lamentable ús d’una història plena de dolor que, a més, no va aconseguir ni tan sols fer pessigolles a l’Estat, com no sigui que va remoure les seves clavegueres més pudents amb accions il·legítimes que arrosseguem com una vergonya. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint