El meu vot val dues canyes: facin joc

El frau electoral és una tradició molt nostra, tan nostra que em resisteixo a dir-ne frau. Ja fa més d’un segle, va arribar al Congrés l’escàndol de votants que, segons es va esbrinar, feia temps que estaven morts. Julio Camba, aleshores cronista parlamentari, va defensar en un article a España Nueva el dret a vot dels morts, perquè assegurava -i quanta raó tenia- que són els que voten amb més independència, ja que a un mort no se’l pot comprar. A més -afegia-, que un mort es molesti a llevar-se de bon matí un dia d’eleccions per a anar a dipositar el vot, és tota una lliçó de civisme i de democràcia.

Per desgràcia, els avenços tècnics fan impossible que els morts puguin avui votar tan fàcilment com fa un segle. Com a molt, surt de tant en tant la notícia d’algun difunt que continua cobrant la seva pensió des del més enllà, gràcies a un fill previsor que es beneficia del subsidi del finat, qui l’hi pot recriminar, després de l’ardu treball de falsificació. Però de votar, res, això s’ha acabat. Ara bé, en aquest país es troben sempre solucions, fem de la necessitat virtut: si no poden votar els morts, podem comprar el vot dels vius, el cas és acumular vots, tant li fa d’on provinguin o quant costin.

A Mojácar el vot es cotitza a 200 euros, tot i que és probable que en altres poblacions sigui més car, no se sap a quant va el quilo de sufragis a Albudeite i la Gomera, que són altres llocs de comerç de democràcia, més els que encara desconeixem. El vot és un d’aquests béns el preu dels quals varia d’un lloc a un altre, fins i tot d’un moment a un altre, sense que se sàpiga a què és degut, és a dir que si s’encareix, el millor és donar-li la culpa a la guerra d’Ucraïna, com fem amb qualsevol altre producte del mercat. Depèn també de les necessitats del venedor, jo, per exemple vendria el meu vot per un parell de canyes al bar Cuéllar, au va senyors, que me’l treuen de les mans.

Hem de desdramatitzar la compravenda de vots. Al cap i a la fi, el polític que dóna diners a canvi del vot, ja dóna molt més que la majoria dels candidats, que prometen molt i no donen res.

- Per una política d’honradesa, ja n’hi ha prou de promeses buides: a qui em voti, jo li dono ara mateix 200 euros. No cal ni esperar a veure si surto elegit.

Aquest és un polític íntegre, molt més que el que a canvi del vot promet una republiqueta catalana, i que a la primera oportunitat, fuig sense mirar enrere, a viure la sopa boba. O que la que promet una llei per a protegir les dones i el que fa és rebaixar les penes als condemnats per violació. Els polítics haurien de limitar-se a comprar vots, una activitat molt menys perillosa per als ciutadans que intentar dur a terme els seus projectes.

Mirabeau no concebia que ningú votés ningú, si no l’emborratxaven o li donaven cinc duros, que al canvi i posats al dia, deuen ser aquests 200 euros. Emborratxar algú sortiria força més barat que donar-li 200 euros, i a més en diuen «festa de la democràcia», on s’ha vist una festa sense alcohol, però existeix el perill que en el moment crucial es confongui de papereta o ni tan sols encerti la ranura. O pitjor encara, que vomiti a sobre de la sagrada urna, invalidant tots els vots que ja estaven en l’interior i que els nostres bons diners ens havien costat, 200 euros cadascun, facin comptes.

Subscriu-te per seguir llegint