El cas dels mistos garibaldi

Aquestes revetlles de Sant Joan i Sant Pere es compleixen 50 anys del cas dels mistos garibaldi o mistos cassoleta. En altres llocs de Catalunya en deien martiniques.

Tot va començar quan vaig rebre una trucada al diari El Correo Catalán, on treballava de redactor. Era Agustín García, un operari de Telefònica que desesperat ens denunciava que el seu fill estava morint-se de crisi hepàtica aguda provocada per una intoxicació del fòsfor blanc (que s’utilitzava també amb finalitats militars, raticides i insecticides), amb el qual es fabricaven les populars tires de cartró gris amb una filera d’ungles rogenques que rascades a la paret, si era aspre millor, produïen uns petits espetecs i guspires a penes audibles. A Olot, la meva ciutat, cada any compràvem aquestes tires per la revetlla de Sant Joan. Els nostres pares consideraven que aquests petards, junt amb les cebetes i pedres fogueres, eren més segurs que els coets.

El nom dels garibaldi sembla que homenatjava al llibertador d’Itàlia. El periodista Manuel Cuyàs va escriure en un dels seus articles que potser els fòsfor recordava el pedrenyal (segons el Diccionari de la Llengua Catalana, arma de foc, semblant a una pistola de canó llarg, que es disparava amb pedra foguera) dels fusells que feia servir la seva tropa. El nom de martiniques, probablement, podria provenir de l’illa del Carib i importat pels «indianos». No ho he pogut indagar a fons.

El clorat de potasi i la goma aràbiga amb les que es fabricaven –també les pedres fogueres– els hi donava un gust dolç que afavoria la succió. La dosi letal de llepar o digerir fòsfor blanc és de 1 mg/kg. Cada any durant les revetlles i en diferents centres hospitalaris morien nens enverinats per aquests petards que llepaven mentre els pares distrets, no veient el perill, gaudien de la festa. Recordo també haver utilitzat els fòsfor blanc per embrutar-me la cara per jugar a fer d’indis. Amb els dits i la saliva el diluíem una mica fins que esdevenia una pasta que actuava com una pintura fluorescent.

Els drames venien quan es produïa la crisi hepàtica (molts nens entraven a urgències en estat de coma) que solia vincular-se a una intoxicació alimentària. La toxicitat del fòsfor blanc no va ser reconeguda fins el 1963 amb una ordre de 12 de març del Ministerio de Interior, signada per Camilo Alonso Vega prohibint aquests petards.

Aquella revetlla de 1973 va ser tràgica. Van morir set nens a la residència de la Seguridad Social Francisco Franco de Barcelona, i alguns casos més que es van detectar a Euskadi. En el 1960, ja havien mort cinc nens a l’Hospital Clínic intoxicats el que va fer revifar l’ordre de 1963 i que fos perseguit per llei el comerç dels mistos garibaldi. Però el negoci dels fabricants va continuar de forma temerària. Els mistos es podien seguir comprant en diferents botigues, fins i tot llibreries, granges i quioscos. El juliol de 1966 el Gobierno Civil de Barcelona va tornar a recordar la prohibició però sense fer un seguiment estricte. Cada any es seguien produint intoxicacions. Fins els fets del 1973. Un metge ens va confessar que aquestes intoxicacions degudes al fòsfor blanc feia vint anys que es produïen.

Els articles i titulars d’El Correo Catalán van alertar a tots els serveis d’urgència dels centres hospitalaris. Agustín Garcia va poder salvar el seu fill.

El 7 de juliol de 1973 amb Josep Martí Gómez i Rafael Espinós, també redactors d’El Correo Catalán, vam presentar una denúncia sobre el cas en el jutjat de guàrdia. Cinc pares afectats van iniciar una querella criminal conjunta per un delicte contra la salut pública. L’advocat que la va redactar era Manuel Jiménez de Parga, que més tard va esdevenir ministre de Treball. Els fabricants, però, mai van ser identificats i els pares amb el temps, desmoralitzats, van abandonar l’acció judicial. Cap de les famílies afectades va rebre la més mínima ajuda de l’Administració.

Del 1973 al 1975 vaig publicar 26 articles sobre el tema i vaig fer el seguiment de tres sumaris oberts contra alguns fabricants i venedors. No es va crear cap jutge especial, tot i que els afectats ho demanaven. «Diré el nom de tots els fabricants de mistos garibaldi si les autoritats m’ho exigeixen», va declarar Mario Igual, president nacional dels pirotècnics.

Quants petits innocents hagueren de morir durant les dècades dels seixanta i setanta sense que els seus familiars en sabessin la causa! El 3 d’octubre de 1973 una nova ordre va prohibir fabricar, comercialitzar i exportar els garibaldis i les pedres fogueres. Vaig comprovar, però, que es seguien venent en alguns països àrabs que desconeixen la prohibició i els seus efectes mortals.

El coratge d’Agustín García denunciant el cas va commoure a l’opinió pública. Ni els centres hospitalaris ni els governants de l’època havien avisat mai als mitjans d’aquell perill que ocultaven les nostres revetlles.

Subscriu-te per seguir llegint