Quimet Trias indestriable, comunista i del Barça

Arran del comentari que fèiem en el nostre darrer article, quan esmentàvem que la immaculada Colau havia tallat el cap d’en Xavier Trias, vàrem tornar a entrar en contacte amb en Quimet Trias, un amic entranyable, militant comunista de pedra picada, viatjant de fragàncies delicades i sobretot soci del Barça.

Amb en Quimet i la seva dona, la inoblidable Teresa Borín, una de les primeres militants feministes que hi va haver a les contrades, ens coneixem des de fa més de 50 anys. Crec que els vaig començar a tractar quan vivien en el gratacels de Salt, llavors un edifici acabat d’estrenar, una mola de 15 plantes i, ni més ni menys que 84 habitatges, construïda el 1971, situada a l’actual passeig dels Països Catalans, 139.

Llavors, quan encara el dictador era ben viu, en Quimet i la seva dona ja eren del PSUC. Estaven a la clandestinitat, però participaven en associacions legals per tal de fer proselitisme i practicar l’antifranquisme. Aleshores, ells ja estaven a l’associació de veïns i traficaven, com jo, en el cineclub AFYC, una entitat cultural que ens servia de cobertura. En aquell temps, amb militants del PSUC, Bandera Roja i algun socialista com en Dolera, copàrem els òrgans de direcció de l’entitat i col·locàrem de president en Joan Gelada, un home «d’ordre» que, en els anys de la transició, seria dels que tallaria el bacallà a la ciutat, els primers compassos del nadalisme.

Ser a la junta de l’AFYC ens va permetre poder-nos reunir sense aixecar sospites i fer trobades de la Comissió Cívica. En aquella directiva, entre d’altres, també hi havia com a vocals en Bep Marquès, més endavant soci meu en el grup Pràxis-75, en Granés (representant de la Sanyo), en J.M. Clavaguera i monsieur Colás professor de francès de l’institut.

Al final del franquisme, la Comissió Cívica va fer una gran tasca, tenint com a èxit principal la recollida de signatures en favor de l’amnistia. Aquell manifest el va publicar la revista Presència, que llavors dirigia amb molt d’encert en Narcís Jordi Aragó, un advocat i periodista que fou molt coratjós. Se la va jugar de valent en aquella ocasió i, val a dir, també en moltes altres.

L’hora era greu, els temps difícils, però cal dir-ho, no tot era lluita, també sabíem divertir-nos. De tant en tant, anava a sopar al niu dels Trias-Borín, un pis «franc» on, a banda de tenir el manifest comunista, hi havia sobretot andròmines relacionades amb el Barça. Recordo samarretes, pijames i esquijames, cortines, sabatilles, calçotets, tasses..., la primera cosa que et quedava clara en entrar en aquell habitatge, és que allà eren culers, una religió que, aleshores, no t’eximia de ser un sospitós demòcrata pel règim.

El pare d’en Quimet ja era comunista i, els Trias -Borín, durant molts anys, varen ser uns puntals tant pel PSUC com per a Comissions Obreres a la ciutat. Tot just es va legalitzar el partit, en Quimet, amb l’ajuda d’altres obrers, va llogar el primer local de l’organització. Els Trias primer varen buscar la seu, llogar-la i després aportaren tots els avals que varen caldre, quan més endavant varen poder comprar-la i tenir el primer patrimoni immobiliari del partit.

En Quimet i la Tere durant molts anys també eren a totes les parades, guinguetes i tota mena de barraques. No fallaven mai per Sant Jordi, l’1 de maig, ni a les festes del Treball. Eren uns militants incombustibles, insensibles a totes les crisis, renúncies doctrinàries i escissions del partit. En Quimet veia que hi havia molts canvis als quals va mirar d’anar-s’hi adaptant, malgrat tot. Aquells anys convulsos va encunyar una sentència que el va fer famós. No sé si d’aquí a 50 anys encara seré comunista, però del que sí que estic segur és que, si encara soc viu, continuaré sent del Barça.

Certament, ara com ara, quan és a prop de fer 80 anys, continua sent del Barça, però cal dir-ho, malgrat que la salut no l’ha respectat gaire darrerament, continua convençut dels seus plantejaments ideològics i pagant la quota del PSUC, d’Iniciativa–Verds i també la dels Comuns i, que no es preocupi la Yolanda que, si cal fer alguna aportació a Sumar, amb en Quimet també hi podrà comptar.

Hem dit a l’inici que professionalment en Quimet durant tota la vida va ser un venedor de fragàncies. Com a viatjant de Nenuco, cobria tot l’estat incloent les illes afortunades. En Quimet sempre ha tingut molt bon caràcter i mai ha amagat la seva militància comunista, les seves conviccions catalanistes o els seus colors blaugranes. Malgrat això i pel fet de ser un charmant i un gran seductor, en Trias era un comercial apreciat per tots els seus clients, que li feien comanda encara que fossin addictes al règim, irreductibles espanyolistes o madridistes confessos.

El nostre home és un gran conversador, dialèctic i visceral, però sobretot és un activista apassionat. Una persona despresa que ha predicat amb l’exemple ajudant a molta gent i acollint immigrants a casa seva, quan gairebé ningú parlava de nouvinguts. Ell i la seva dona varen ser durant anys a Girona l’ànima de l’associació de solidaritat amb el poble sahrauí.

Ara que algun sorneguer ha dit que En Comú Podem/Sumar, és el partit de les pubilles, cal recordar que en Quimet Trias, la seva dona i les seves dues filles sempre han estat militants de base, mai han ocupat cap càrrec públic, i sempre han estat a la primera línia de lluita, sense encapçalar, en cap cas, una llista electoral. Lloant en Quimet i les seves, volem homenatjar també a la família Montalbán, als germans Serradell, l’Àngel Pageo, l’Enric Marquès, en Joan Miró, en Jordi Creixans, l’Andreu Pérez Velasco, en Miquel Blanch i a tants altres que venen de la tradició comunista. Tampoc ens volem oblidar d’altres companys de viatge com ara la Joaquima Tomàs, Jordi Planas, Joan Daunis, Jordi Navarro Morera, Quim Tell, Toni Lecha, en Carreras, la Valentí... o en Lluís Corominas, amb qui he tingut tantes discussions.

Vejam si ara que manen les esquerres a Girona, a algun d’ells li dediquen algun carrer, la ciutat els ho deu.

Subscriu-te per seguir llegint