Reflexions des de l’exili de cala Montgó (II)

Fins a l’exili m’arriben notícies del pobre CDR ultratjat. Es veu que, contra tota lògica, semblava haver trobat una dona disposada a compartir la seva trista vida, però al final es va imposar la realitat: l’amor no era tal, era simple interès per furtar-li secretets. Ni tan sols secrets, només secretets. Et sedueixen per robar-te secrets importants i és gairebé un orgull, et sents part d’una pel·lícula de Bond, James Bond, però si t’enganyen només per secretets, quedes com un imbècil i no ets més que un pelacanyes. La presumpta núvia, la primera dona que semblava no veure les ostensibles deficiències de l’Òscar, va resultar ser una policia infiltrada. Alguna cosa hauria d’haver sospitat l’Òscar d’una rossa tan estranyament receptiva amb un tipus amb tan poc atractiu, però l’amor és cec, ja se sap. M’ha tocat la loteria, pensaria. Qui sap si fins i tot es va proposar posar seny i buscar feina en l’administració o en la banca.

-El meu nen per fi té xicota- explicaria eufòrica a les veïnes la mare, que havia perdut ja tota esperança, però que no havia deixat de posar ciris a santa Rita.

Tot va ser una operació policial, senyora, el nen torna a estar per a vestir sants, no deixi vostè de posar ciris. Ningú va dir que ser activista fos fàcil, però que després de ser burlat pels polítics llacistes, ho sigui per la xicota, excedeix tota capacitat d’aguant. S’entén que el nen estigui deprimit. Ara bé, si queda algú que senti una certa estima per l’Òscar, hauria d’aconsellar-li que deixi de llepar-se les ferides en públic. No per ell, sinó per tots nosaltres, que a ningú li agrada veure a un cornut plorar la seva desgràcia, fa una mica d’angúnia.

Perquè, siguem clars, l’Òscar és un cornut. Per aconseguir l’estatus de cornut, és igual que t’enganyin amb un veí, amb uns quants o amb tot l’aparell de l’estat, com és el cas. Òscar és un cornut a l’engròs, dels que n’entren pocs en un quilo, allò que entre els entesos es coneix com a un Cornut De Reglament (CDR) perquè és la versió més perfecta d’aquest. Com la pilota de reglament, però aplicat a les relacions de parella. No a tothom li posen les banyes sobre la base del Codi Penal i no del Kamasutra. Tant content que es devia posar, el dia que revisant les coses de la promesa, va trobar unes manilles. Aquesta nit toca sado, va pensar el molt il·lús.

Abans les banyes es duien amb dignitat, i si això no era possible, amb discreció. El que no es feia, era un tour per ràdios i televisions per fer pública la cornamenta, això no. Dit això, és comprensible que l’Òscar vulgui vantar-se d’una cornamenta de tant de pes i valor, que li agradi mostrar-la amb orgull, com qui té en el saló la d’un cérvol de vint puntes. Però hauria de moderar-se en les aparicions públiques, ja que usant expressions com «tortura emocional i psicològica» i «barbàrie» per definir el que ha viscut, més que un nuvi burlat sembla un supervivent de Treblinka. Fins i tot als Cornuts De Reglament se’ls exigeix sobrietat a l’hora de mostrar les seves astes.

En l’exili, des del xiringuito on escric aquestes reflexions canya en mà, tombo la vista a la platja i penso en quantes d’aquestes senyoretes que, seguint la moda, mostren natges sense pudor, no seran policies a la caça d’algun CDR amb mancances afectives.

Subscriu-te per seguir llegint