Puigdemont va donar suport a un govern amb el PSOE per frenar Aznar

És el 3 de març de 1996. José María Aznar guanya les eleccions generals per menys del que es preveu. El PP obté 156 diputats, 15 més que en les anteriors generals i el PSOE es queda en segona posició amb 141 diputats, 18 menys que en les eleccions generals de 1993. Va ser la nit electoral que Alfonso Guerra va immortalitzar «l'amarga victòria i la dolça derrota». Aquella nit no són pocs els que fan sumes i calculen amb quines majories es pot governar. Un periodista a Girona fa números. Es diu Carles Puigdemont i tenia 34 anys. Segons el seu currículum a la viquipèdia, degudament visat amb la seva firma, era membre de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) des de 1983. Havia estat cap de redacció del diari El Punt però algunes diferències amb els seus propietaris el van portar a muntar amb el seu amic Josep Maria (Jami) Matamala una empresa de serveis anomenada CatEdicions. Els dos eren històrics en el món de Convergéncia i Uniò i a través d'aquesta empresa oferien serveis tan bàsics com redactar butlletins municipals i fer escrits per a alcaldes poc dúctils amb la ploma. En èpoques electorals també oferien un altre servei a CiU: el dossier de premsa escrita (amb fotocòpies) i la creació de frases enginyoses per a la campanya electoral. El periodista Puigdemont era un spin doctor local abans que existís tal ofici de consultoria política.

Des de la nit electoral del 3 de març, al jove periodista se li va posar entre cella i cella que CiU havia de participar en una «operació d'Estat» per evitar l'arribada del PP al poder.

Els números quadraven: la suma de PSOE, Izquierda Unida, CiU i PNB oferien una majoria per a la investidura de Felipe González. El que havia estat en el comitè de campanya de CiU de les llistes liderades per l'històric diputat Josep López de Lerma (24 anys en el Congrés dels Diputats) va començar a impulsar la idea de l'aliança de l'esquerra amb els dos grups nacionalistes. A qui primer ho va plantejar va ser a Jordi Xuclà.

En aquells dies Puigdemont prenia cafè i xerrava llargament amb Jordi Xuclà, que estava en el seu últim any d'estudiant de Dret a Girona, havia estat número 4 de la llista de CiU en aquelles eleccions generals i estava a les portes de ser el líder de les joventuts de Convergència. Van arribar a ser amics. Tot es trencaria quan a l'octubre de 2017, Xuclà li va recomanar a Puigdemont que convoqués eleccions i que no llancés Catalunya a la frustració d'una declaració d'independència retòrica. Només van tornar a parlar, segons confirma Xuclà, a finals de maig de 2018, en ocasió de la moció de censura a Rajoy presentada per Pedro Sánchez. Xuclà diputat favorable a la moció, Puigdemont president a l'exili, és partidari de mantenir a Rajoy: «Rajoy és com Erdogán, Espanya és com Turquia. Els hem de fer descarrilar com a Estat», sostenia.

Els camins dels dos amics es van bifurcar definitivament i amb una hostilitat notòria de l'avui eurodiputat cap a l'avui exdiputat treballa com a advocat i exerceix de professor universitari. Xuclà és l'home que sabia massa. Però prefereix practicar el silenci a explicar el molt que sap de les interioritats d'aquells anys d'arrencada del procés.

Tornem a març de 1996. Puigdemont tenia una notable ascendència sobre López de Lerma, portaveu adjunt del Grup Parlamentari amb Miquel Roca i deu anys vicepresident del Congrés. López de Lerma era eficaç en els resultats electorals: sempre aconseguia 3 dels 5 diputats en joc i 3 dels 4 senadors. Es va arribar a discutir a l'executiva de Convergència i en els seus cercles informals de la cuina del poder. Puigdemont no va parar de despenjar telèfons per defensar el pacte dels nacionalistes amb les esquerres. A CiU feia por el pacte amb el PP d'Aznar. Carles Campuzano, diputat de CiU en aquelles eleccions i avui conseller d'ERC, va dir amb tota solemnitat als micros de Catalunya Ràdio que ell mai votaria la investidura d'Aznar. Es va haver d'empassar les seves paraules.

La campanya activíssima de Puigdemont es va convertir en un article publicat el 10 de març de 1996 a El Punt, una setmana després de les eleccions, amb el debat candent sobre què fer amb els vots de CiU.

A la pàgina 14 del diari publicava un extens article titulat: «Per què Aznar no pot ser president del govern español». Alguns punts dels seus arguments: «CiU no pot trair el seu electorat. Mai una campanya de CiU havia deixat de ser tan ambigua com aquesta última: «plantarem cara al PP». Els convergents han aconseguit retenir part del seu electorat, el qual si no hagués estat pel missatge clar, haurien anat a ERC i al PSC». Continuava amb la seva aposta pel pacte amb les esquerres i per evitar que governés el PP: «No es pot construir res sòlid davant aquest PP. Suposant que el PP aconseguís una investidura amb PNB i CiU algú creu que això aguantarà».

Li donava poca vida política a Aznar: «Aznar no té àuria. No té cap possibilitat de ser cap líder a Espanya i en el millor dels casos serà un simple parèntesi en la història, una simple anècdota».

La campanya d'activisme de Puigdemont anava guanyant suports a CiU fins a arribar a la taula de Jordi Pujol i Joaquim Molins, portaveu del grup català al Congrés des de 1995 en substitució de Miquel Roca, que ja havien parlat amb Felipe González i amb José María Aznar. Ja sabien que les coses anirien per altres camins. En una reunió de l'executiva de Convergència, Pujol va explotar i va acusar Puigdemont d'incendiar les bases amb arguments simples i que perjudicaven el partit: «El menys convergent dels convergents».

Felipe González ja havia trucat Jordi Pujol la setmana posterior a les eleccions i li havia dit que havien d'ajudar a governar a Aznar i que ell no es veia negociant amb Julio Anguita, que era el moment del torn. Pujol i Molins van començar la negociació al detall del qual va ser el Pacte del Majéstic.

Puigdemont va continuar amb la seva campanya de «parar els peus al PP» i fins i tot proposava un Govern tècnic presidit per Fuentes Quintana o Miquel Roca (Puigdemont i el seu grup de Girona havien estat roquistes en la crisi Roca- Pujol de 1992), El final del seu article de 1996 dona algunes pistes de com es pot escriure el futur: «Si no fos perquè venim de dues eleccions en menys d'un any (…) estaríem tots d'acord que la situació d'empat tècnic com l'actual només es podria resoldre amb la convocatòria de noves eleccions».

En aquell moment el periodista Puigdemont feia una activa campanya per l'aliança de les esquerres i el nacionalisme per parar el PP. Avui sembla que no pensa el mateix. Una incògnita que es resoldrà en setmanes.

Xuclà, consultat per aquest cronista, ha confirmat alguns detalls d'aquest període; Jordi Xargayó, director del Diari de Girona fins a 2021, també va conèixer la peripècia, encara que ell va assumir la direcció del diari dos anys després dels fets, el 1998. Finalment, consultat López de Lerma per telèfon, va explicar que es trobava en un viatge familiar i que estava fastiguejat de la política.

Subscriu-te per seguir llegint