Reflexions des de l’exili de Cala Montgó (IV)

Plou. En el meu exili plou aigua de la de tota la vida, no diners i prebendes com en el de Waterloo, on a més hi plouen ofertes del PSOE. Alguna cosa deu haver tingut a veure en la pluja que el mossèn de Darnius, un poblet d’aquí al costat, celebrés el dia abans una missa al costat del pantà per a acabar amb la sequera. Al final van caure només quatre gotes, les suficients per a continuar creient en Déu.

El capellà de Darnius, com tots els capellans, sap el que fa i va programar la missa el dia abans que les previsions anunciaven pluja. Un ciri a Déu i un altre al Meteosat. Abans les rogatives eren més arriscades, un celebrava missa demanant pluja, fins i tot treia a passeig el sant gros, i potser feia un dia radiant que feia trontollar la fe al més creient. Clar que, si plovia era gràcies a les rogatives, però si no, és que no hi heu posat prou fe, que esteu sempre pensant en altres coses en lloc d’estar al que s’ha d’estar. Avui la meteorologia ajuda l’Església, i rar és que les oracions contra la sequera no donin fruit, vull dir aigua, si s’organitzen quan toca. No és que el Summe Faedor no pugui fer ploure quan li dóna la gana, creure tal cosa seria heretgia, però una ajudeta l’agraeix fins i tot Déu, que avui tothom va amb peticions, que si acabar la guerra a Ucraïna, que si impedir que vingui la ultradreta, que si el Madrid fitxi Mbappé, que a veure si la nena pesca xicot… Una cosa és fer el món en una setmana laboral (de les d’abans) i l’altra atendre cada creient, això no hi ha déu que pugui. Els grecs i els romans, conscients que un sol Déu no dóna l’abast, en tenien un munt que es dividien la feina. Era millor per als humans i més còmode per als déus, que anaven tan sobrats que tenien temps fins i tot d’endur-se’n a l’hort alguna mortal. Directament, sense coloms mediadors ni res.

La missa contra la sequera va tenir lloc al costat del pantà, en una zona que en condicions normals estaria inundada, potser per a remarcar davant l’Altíssim la gravetat del problema. O als de Darnius els agrada el risc o no tenien por que el Senyor omplís l’embassament fins a desbordar-lo en plena celebració, i no serà que no li agradi fer bromes pesades d’aquestes, la Bíblia en va plena. L’error que explica la poca pluja va ser fer la missa en català. Les rogatives s’han de fer en llatí, no és que l’Altíssim, omnipotent Ell, tingui dificultats amb els idiomes, és que en llatí tot queda millor. No és igual deixar-li anar a algú sic transit gloria mundi que «t’has fet vell, gras i lleig».

Les rogatives ajudades de la ciència estan molt bé, però jo aniria més al segur, és a dir, ajudaria una mica més el Senyor. Una bona manera de renovar la fe en Ell, és organitzar misses abans de l’alba.

- Senyor, deslliura els teus fidels de les tenebres que ens subjuguen des de les 21:07h d’ahir. Tu que tot ho pots, fes que es faci la llum. Preguem, germans.

Quan al cap de pocs minuts surti el sol, tots els fidels cauran de genolls i, plorant, elevaran les mirades al cel, agraïts. És més segur que això de la pluja i, a més, es pot repetir cada dia. I és que al final, per més que digui Einstein, Déu juga als daus amb nosaltres i només d’això depèn que plogui o no.

- Mira, dos sisos. Toca tempesta apocalíptica al pantà de Darnius. Ho, ho, ho, pobrets, els que hi estan fent missa.

Subscriu-te per seguir llegint