Festivals d’estiu

Com passa amb gairebé tot a la vida, la relació que tens amb els festivals de música, sobretot els que es fan a l’estiu, evoluciona amb el pas dels anys. Hi ha qui es manté fidel a la cita i mai deixa d’assistir-hi, però majoritàriament detectes que al teu entorn li passa una mica com a tu: que quan te’n desentens, te’ls acabes mirant amb una mena de distància irònica. Hi ha un moment de la teva existència en què qualsevol esdeveniment musical és susceptible de tenir-se en compte, no te’n voldries perdre cap. És el lloc on anirà bona part de la gent que coneixes, i quan vius a Girona, on la vida nocturna és tirant a cíclica i no precisament diversa, és l’excusa perfecta per sortir de la zona de confort. Però a mesura que els tràfecs de la vida diürna et converteixen en el més semblant a una Ventafocs i la mitjanit esdevé la frontera entre realitat i somni, vas rebaixant aquest anhel. Mires la programació i tempteges la possibilitat d’anar a alguns dels concerts, però d’alguna manera han deixat d’interpel·lar-te. I potser treus la conclusió (precipitada) de pensar-te que és una qüestió generacional, però una reflexió a fons et fa adonar que el problema és més endèmic. Aquí el tema és que l’oferta estiuenca es redueix, a grans trets, a dos fenòmens: el retorn de velles glòries, protagonistes d’actuacions que tenen més de karaoke que de rigor escènic, i la projecció de nous productes que no casen amb els teus gustos. Que és legítim, només faltaria, però la falta anual de sorpreses no deixa ser el símptoma d’una deriva cultural. A vegades hi ha qui programa amb sentit del risc i al·lucines amb que determinats noms pugin a un escenari prop de casa, però sovint aquests festivals són, segurament sense pretendre-ho, excloents amb els usuaris de les terres de ningú. Són una dualitat entre l’ahir i l’avui, sense matisos ni relats més enllà de la conjuntura estiuenca. Els festivals d’estiu es tornen, doncs, allò que els passa als altres, el post recurrent d’Instagram. En veus tants vídeos a les xarxes que t’acaba fent la sensació que hi has estat i podries parlar del repertori en una conversa de barra i sortir-ne airós. Aquest és un problema encara més preocupant, la progressiva, imparable i molesta conversió de tota actuació en directe en un recital de mòbils alçats. I al final t’adones que desentendre’s dels festivals ha acabat tenint més a veure amb l’actitud del públic que no amb el que veuries dalt de l’escenari.

Subscriu-te per seguir llegint