Festa major

Pels vols de la Mare de Déu d’Agost molts pobles celebren la seva festa major. En bona part dels municipis aquest munt d’activitats festives aplegades en pocs dies tenen una gran vitalitat. Dir que les festes majors d’ara no són com les d’abans és una obvietat. No són ni millors ni pitjors i segur que d’aquí uns anys els que ara són joves les recordaran amb afecte.

Cada generació té els seus referents. Els avis d’ara encara recordaran que eren dies, per exemple, de menjar pollastre. Per a mi, que soc de la generació nascuda al voltant del seixanta, festa major volia dir arribada a casa de la parentela que es quedava a dormir. Ara, que tothom té cotxe, difícilment ningú es queda a fer nit. I és una pena perquè, aquelles trobades de cosins i oncles ens van donar dies meravellosos instal·lats en matalassos a les cambres i muntant aquelles taules, una pels grans i l’altre per a la canalla. La festa de quan jo era petit començava, a la vigília, amb una massacre que la meva àvia Carmeta feia al galliner. Ara espantaria veure l’alegria amb la que executava i esquarterava l’aviram per la que tenia tanta estima. Eren dies de cuinats llargs destinats a àpats també llargs, amb sobretaules en els que encara no havia aparegut l’ampolla de whisky que ara ha substituït el Marie Brizard i aquelles ampolles tan boniques de rom escarxat amb boletes de sucre a l’interior. La nevera, insuficient, s’havia de complementar amb un cossi amb gel, trencat a cops de martell, per a posar-hi xampany (en dèiem xampany, encara) i refrescos. I, si calia, baixar al pou un cabàs una síndria a refrescar. Recordo també l’espera del camió carregat amb els cavallets d’en Jofre (jo encara en dic «caballitus») i veure com l’home aquell que portava una samarreta imperi blau marí ajuntava totes les peces de la màgia en una feina que, per a ell, era rutinària. Temps d’autos de xoc, d’ofici solemne amb assistència d’autoritats i, per descomptat un embalat d’en Barris de Salt amb aquelles llotges i l’enfustat característic a la pista de ball. I, sobretot, sentir l’Orquestra Maravella amb un concert que semblava una cosa molt seriosa. Crec que ningú ha sabut plasmar les nostres festes majors com La Trinca amb el seu genial disc Festa Major. Les d’ara, repeteixo, no són ni millors ni pitjors. Són les que toquen al nostre temps i també són per gaudir-les. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint