Torna Serrallonga

La policia nacional ha enxampat in fraganti quatre CDR quan estaven a punt de sabotejar La Vuelta ciclista. Comptaven amb dos bidons de 200 litres cada un, les mànegues i una electrovàlvula i un temporitzador, i una dosi de fe, que més voldrien els catòlics, en una Catalunya lliure de ciclistes colons. El dispositiu, col·locat ben dissimulat amb fulles i branques en un pont, havia d’entrar en funcionament al pas de la cursa. Sorprèn que els CDR hagin pogut borinar un sistema d’una certa sofisticació, una pluja de rocs o de fems de vaca és el que s’esperaria d’individus que han trobat el sentit de la vida en la defensa d’una república que no existeix i fa de mal dir si a mitjà o llarg termini existirà. Recordem que els CDR són un còpia enganxa dels comitès de defensa de la revolució cubana amb una diferència substancial, que la revolució cubana per desgràcia dels cubans sí que existeix. Mentre Don Quixot lluitava contra molins de vent, els CDR, encoratjats pel patriotisme trabucaire de l’expresident Torra i el realisme màgic de Clara Ponsatí segons el qual no hi ha revolució sense defuncions, defensen molins de vent. Que un portaveu dels CDR qualifiqui La Vuelta com una «volta espanyolista d’un Estat repressor», aconsegueix fer-nos riure.

Davant de la comissaria de la Verneda de Barcelona, on els acusats després de passar a disposició judicial foren alliberats amb càrrecs, s’aplegaren com és habitual els nois del taller, els de sempre per rebre els seus herois. Es podia veure gent de Junts, d’ERC, de l’Òmnium, de l’ANC, de la CUP, airejant paraules com llibertat, repressió, drets humans, Estat espanyol... Ara bé, qui s’emportà la medalla al cinisme va ser el consiliari de Junts en funcions, en Jordi Turull, quan digué que els pobres nois no feien altra cosa que protestar. No he llegit cap condemna per part del President Pere Aragonés ni de l’ex Carles Puigdemont. El silenci d’aquest és comprensible atrafegat com està, primer en reformar el seu Consell de la República –no em pregunteu que és ni si té alguna utilitat que no sigui ad majorem Puigdemont gloriam– i després per decidir si el tradicional pas enrere que pensa donar és per investir Pedro Sánchez com a President o fer-nos votar en vigílies de Nadal.

Si una Catalunya independent tira enrere pel que té de mentalitat de campanar, una Catalunya on poguessin manar de veritat gent que aplaudeix a quatre Serrallongues, que ha demostrat que l’importa un rave les conseqüències físiques dels corredors d’haver sortit bé la salvatjada, gent d’una ordidura humana amb un ampli marge de millora, que sembren l’odi a tot el que sigui espanyol mentre sa senyories a Madrid no s’obliden de parar la mà a final de mes, que s’han dedicat a enredar-nos, a fer-nos creure que la independència era possible i desitjable, gent que dona lliçons de democràcia quan han estat els primers en fer-la volar pels aires, glaça la sang. Si per art d’encanteri demà mateix aconseguíssim la independència, qui ha trobat en el procés la terra de fer pipes quedaria en fora de joc, i pensaria que contra Espanya es vivia millor. El procés ha deixat de ser el viatge a Ítaca, el vaixell s’ha embarrancat i Ítaca ha desaparegut del mapa. El procés s’ha convertit en un viatge sense destí, qui dies passa anys empeny, una col·lecció de samarretes de l’11 de setembre, una marca registrada d’uns partits polítics, una agència de col·locació, un programa d’autoajuda per una part dels catalans, el foment de l’escriptura i lectura a X (antic Twitter), en el dia de la marmota, en un hàmster perdut en el laberint, un tio vivo que amb la seva musiqueta no para de donar voltes dia i nit.

Subscriu-te per seguir llegint