Un Congrés que s’assembla més al país

El Ple de dijous arrencava a les 9 del matí amb la convicció que unes hores més tard s’aprovaria la Reforma del Reglament del Congrés dels Diputats que ens permetria intervenir al Parlament en totes les llengües oficials de l’Estat. Des d’aquesta legislatura, que les diputades i diputats s’expressin en català, euskera o gallec, no només suposa una qüestió de normalitat democràtica sinó que fa que el Congrés s’assembli una mica més al país on vivim.

Les intervencions i l’actitud del Grup Parlamentari de VOX i del Partit Popular durant els dos dies que ha durat aquest debat («show» dels diputats i diputades de VOX inclòs), han estat profundament desconnectades d’una realitat que en cap cas confronta unes llengües amb les altres sinó que conviuen amb absoluta normalitat. La uniformitat (també lingüística) que propugnen, demostra que estan completament incapacitats per a governar un país que és plurilingüístic, plurinacional i divers, i que és radicalment diferent al país que ells volen. Això explica per què Feijóo, la setmana que ve, va a una investidura que va néixer perduda: el seu país és tan petit que només troba a VOX com a aliat. Però el debat també ha demostrat que hi ha una majoria que vol continuar avançant, en més drets, en més llibertat, en més democràcia; en revalidar un govern progressista.

Les barbaritats que s’han sentit a l’hemicicle –com que a Catalunya es viu un apartheid lingüístic– han contrastat amb les intervencions més emotives sobre l’alegria de parlar la llengua materna a la «casa de les paraules». És important, però, que aquest dia històric no només es quedi en el vessant més folklòric de destacar la riquesa de cadascuna d’aquestes llengües. Sinó que també es percebi com una qüestió de drets lingüístics, una qüestió de caràcter polític i social, que és fruit de la tasca de moltes persones anònimes i organitzacions socials, polítiques i sindicals, que van utilitzar de manera activa unes llengües que estaven perseguides sota una dictadura feixista que imposava un país uniforme que sembla que alguns enyoren.

Aquesta diversitat lingüística, que no només es troba a l’Estat Espanyol sinó a tants altres països veïns del nord i del sud, cal fomentar-la i dotar-la d’eines perquè continuï avançant. També cal protegir-la per evitar que governs de dreta i extrema dreta com els de Balears i la Comunitat Valenciana, no la releguin a l’esfera privada. Però també cal recordar que les llengües, que el català, no és patrimoni de ningú, en tot cas ho és de tots i totes aquelles que el parlen, l’aprenen i la fan servir amb els seus accents diversos i paraules pròpies.

Dijous va ser un dia important, i malgrat les intervencions d’alguns i els exabruptes d’altres, un dia bonic. Per sentir a la seu de la sobirania nacional tants accents i llengües diferents; perquè estem més a prop d’una investidura d’esperit plurinacional i democràtic que revalidi un govern progressista que ens permetrà continuar fent polítiques públiques que posin a les persones i el nostre entorn, al centre.