Converses de botiga

Anant a treballar, m’adono que m’he deixat l’esmorzar i m’apropo a una fruiteria a comprar alguna cosa per no morir-me de gana. És una botiga de xinesos. Quan hi entro, la propietària està atenent una turista que pretén pagar-li una quantitat molt petita amb targeta. La fruitera li explica, en un anglès perfecte, que prefereix que li pagui en efectiu.

Quan està a punt de cobrar-me a mi, entra la seva filla, que es posa darrere el taulell. La mare li diu alguna cosa en xinès i ho remata amb un «café con leche, corto de café». La nena riu. La mare també. Dedueixo que li està dient que vagi a la cafeteria del costat i n’hi demani un, però la nena només fa que riure. La dona, que mentrestant ja m’ha tornat el canvi, em pregunta en castellà si vull una bossa i li contesto en català que no gràcies, que ja en porto. Aleshores em mira molt fixament i deixa anar: «Cafè amb llet, curt de cafè». Té un somriure quasi triomfant als llavis. «No sabia que també parles català», comento. Ella eixampla el somriure, i amb orgull indissimulat, respon: «Més que molts d’aquí». Em temo que té raó.

Aquella mateixa tarda, passo per davant d’una botiga de roba interior, pijames i banyadors, i veig que encara fan rebaixes. Hi entro a fer un cop d’ull, i vaig arreplegant diferents coses. Quan vaig als provadors, veig una noia molt jove davant del mirall, amb un banyador rosa xiclet posat. S’està intentant veure de tots els angles mentre es fa fotos amb el mòbil. No me’n puc estar, i li dic que hauria d’agafar una talla menys. La noia es gira: «Eh que sí? Però no hi és! Però és tan maco! I està tan rebaixat! Val 12 euros!» Li dic que sí, que està molt bé de preu, però que li fa bossa a l’esquena i al cul.

«Et puc ensenyar una cosa?», em pregunta, mentre se m’acosta amb el mòbil. M’ensenya fotos d’ella amb un banyador vermell i un banyador negre. «Són d’una altra botiga –em xiuxiueja, com si estigués fent una cosa mal feta–. T’agraden més que aquest?» No dubto gens: sí. I a més, li van a la mida. Sembla desil·lusionada. «Ja, és veritat, però valen 40 euros». M’explica que vol el banyador perquè aquell mateix dia marxa a Cancun: «És el primer viatge llarg que faig a la vida». Li dic que Cancun bé val un banyador de 40 euros, i la deixo rumiant-s’ho mentre jo em provo el que he agafat.

Quan surto, segueix davant del mirall, però ara porta un biquini florejat. «Aquest sí que et queda bé! –exclamo–. I és preciós». Amb un somriure em diu que a ella també li agrada molt, però que tota la vida ha fet natació i sempre ha portat banyador: «Amb això –fa un gest amb la mà per referir-se a les dues peces- em sento quasi nua–. Assenteixo. Li torno a dir que el biquini li queda molt bé, però que si no s’ha de sentir còmoda, es compri un banyador. Es torna a mirar al mirall, es nota que el biquini li encanta. «I a més, és estampat… i jo sempre he tingut banyadors negres», mormola. No tinc clar si m’ho diu a mi o s’ho diu a ella mateixa. Espero que es comprés el biquini.

Subscriu-te per seguir llegint