L’assignatura pendent de la (des)educació sexual

L'educació sexual i l'accés a la pornografia per part dels infants ha centrat bona part del debat de política general amb aquella ànsia imperiosa de voler salvar el món, com si la problemàtica fos nova de trinca, com si ara es volguessin maquillar dècades de no fer res, o millor dit, de deixar fer. Mentre els partits polítics s’afanyen a dissenyar i a esbombar propostes, com començar a impartir formació en treure els peus de la llar d’infants o limitar l'ús dels telèfons mòbils a les aules, la generació que ara descobreix la paternitat ha hagut de sobreviure a l’adolescència (i a l’edat adulta) amb un únic saber sobre educació sexual: l’habilitat de col·locar preservatius en penis de plàstic de tants colors com mides, des del Manneken Pis a la Torre de Pisa, sota l’escarni de tota la classe.

Dues dècades després, per l’educació sexual (tant a l’escola com a casa) encara s’hi passa de puntetes perquè ningú acaba de saber com posar-s’hi. Encara és tabú, per molta ment oberta que ara tothom fingeixi tenir. L’educació sexual incomoda, intimida, fa aquella gràcia tan incrèdula com malèfica. Però res s’ha fet millor. Perquè de la sexualitat se’n segueix fent burla (massa sovint, pesada). La popularitat encara es mesura pels dons físics i l’èxit en «les ties que han caigut aquest cap de setmana». Tocar culs a la discoteca segueix sent part del decorat, tot i que ara, com a mínim, t’arrisques a que et ventin una bona bufetada. Les agressions sexuals perpetuades per menors centren el focus mediàtic. I és que segons els estudis, els infants tenen el primer contacte amb la pornografia (de forma accidental) als 8 anys.

Tothom dirà que d’accés a la pornografia sempre n’hi ha hagut. Als videoclubs. A les revistes. Entre línies en canals de televisió de pagament. Però més que vetar-ne l’accés, que tots sabem que encara ho farà més llaminer, el que caldria debatre a les aules és la cosificació de la dona. El respecte. El consentiment. L’amor a un mateix. Que tots els cossos són igual de vàlids. Ensenyar-los a distingir les relacions afectives sanes de les tòxiques. Perquè no han de sobreviure a l’adolescència, només l’han de poder viure.

Subscriu-te per seguir llegint