«Proses de l’entreclaror»

Jordi Llavina va guanyar l’any passat el prestigiós Premi Carles Riba amb el seu llibre Un llum que crema i certament s’ha consolidat com una de les nostres millors veus poètiques, amb volums tan memorables com Vetlla. Ara bé, la seva trajectòria literària va començar a projectar-se públicament des de la narrativa, que no ha deixat mai de conrear amb excel·lència. Amb la publicació de Proses de l’entreclaror Jordi Llavina ens ofereix una col·lecció exquisida de textos, que van des d’un apunt breu a contes sencers de més alè, relats ben articulats amb uns personatges dibuixats amb precisió, com succeeix amb les narracions El nen del braç enguixat o El filòsof i el pagès, inspirada en Martin Heidegger i on anota «Al pagès no l’escalfava sinó el coneixement directe de les coses, la saviesa immediata del seu món». Proses de l’entreclaror és un llibre amb un títol que ens remet a unes passejades matineres de l’autor pels afores de la ciutat on viu, Vilafranca del Penedès, i constitueix una veritable invitació a gaudir de la força i de la bellesa de la paraula en tota la seva capacitat expressiva; Jordi Llavina, que n’és un dominador excepcional, hi assoleix un veritable cim de precisió i de subtilesa. Ens hi explica, a més, la seva consideració sobre el fet literari: «La literatura ens fa pujar uns quants esglaons per sobre del nivell de la realitat anodina. És com si ens redimís de la seva quotidiana grisor». La prosa de Jordi Llavina aconsegueix descripcions d’una qualitat insòlita i ens ofereix ara i adés guspires que ens fascinen i que ens commouen per la densitat de vida que s’hi recull, per la lucidesa reflexiva que s’hi transmet: «El so de les campanes, quan avisen d’una mort, és l’estricta nostàlgia», «Era aquella prima llenca verda tota esquitxada de botons grocs de flors que havia brotat d’aquell fang i d’aquell trencadís de runa el que m’ha fet considerar la incontinència de la naturalesa. I també la seva contingència». Al pròleg del volum, l’escriptor i professor Ferran Sáez Mateu assenyala: «La mirada és la substància d’aquest llibre», una constatació encertada. Però ens equivocaríem si imaginéssim que l’obra consisteix en una mena de recull de proses pictòriques perfumades, com «El creixement de les figues embalsama l’aire del camí. Llenyoses, les glans; toves i emmelades, les figues», i d’aquarel·les literàries com Una mena de pluja: «Era tan poca cosa que ni tan sols mereixia el nom de xim-xim: semblava que plogués rosada damunt el meu cap nu. Més ben dit: que nevés rosada. No hi havia gens de pes, en aquella aigua». A Proses de l’entreclaror hi ha, a més, pensament crític («La pluja, però, ha fet molt de mal. Darrerament tendeix a fer-ne») i ironia, com a l’esmolat: «un camí herbós és com un home verbós; la naturalesa herbosa amaga l’essència del camí igual que una naturalesa verbosa amaga l’essència de l’home. El primer, no l’han escatat. El segon, no l’hem escatit».

Subscriu-te per seguir llegint