Amnistia o eleccions

Feijóo, Abascal i els seus tenen clar que si no hi ha amnistia hi haurà nova convocatòria d’eleccions i per això fan tota la pressió que poden per evitar que Pedro Sánchez pacti una llei d’amnistia amb els independentistes catalans i, juntament amb els mitjans de comunicació afins, no paren d’acusar-lo de sacrificar la unitat d’Espanya a canvi de mantenir-se al govern. Però tot i la pressió, les xiulades en la desfilada militar del 12-O i els crits abominables de «Que te vote Txapote!», Pedro Sánchez sembla decidit a trobar la fórmula jurídica que permeti aprovar una llei d’amnistia, que molt probablement no portarà aquest nom, però que tindrà els mateixos efectes.

El president del govern no ho fa per convicció sinó per necessitat. Només cal recordar el que deia sobre la inconstitucionalitat d’una llei d’aquestes característiques o el que havia manifestat en relació a fer tornar Carles Puigdemont a Espanya per retre comptes davant la justícia. Però Sánchez sap que amb l’actual composició del Congrés de Diputats només podrà aconseguir els vots suficients per ser investit president si s’aprova una llei que permeti desjudicialitzar el procés i tornar al terreny de la política allò que el PP de Mariano Rajoy va dur als tribunals de justícia.

Un dels líders socialistes que s’ha mostrat obertament a favor d’aquesta llei és l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que opina que amb l’amnistia hi ha d’haver un canvi d’actitud d’ERC i Junts. Zapatero creu que el conflicte català té el seu origen en la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut, perquè va crear un problema de sobirania i de legitimitats, ja que l’Estatut s’havia aprovat en un referèndum i després el PP va presentar un recurs al TC que va anul·lar 14 articles i va interpretar-ne 27 més. Curiosament alguns dels articles declarats inconstitucionals són als estatuts d’Andalusia, el País Valencià i l’Aragó, però allà ningú no els va recórrer.

El PP pot dir el que vulgui per justificar la campanya que va fer contra l’Estatut català, però algun dia haurà de reconèixer que no va actuar amb equitat en relació a altres estatuts ni amb sentit d’estat. I com diu Zapatero, que recordem-ho era el president del govern, en la sentència del TC promoguda pel PP hi ha l’origen del que l’expresident José Montilla en va denominar la desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya. Cal recordar que l’Estatut que havien redactat les forces catalanes va ser renegociat a la Moncloa entre els presidents Zapatero i Mas, que després el Congrés de Diputats li va passar el raspall com va anunciar als quatre vents i amb sorna Alfonso Guerra, posteriorment va ser sotmès a referèndum a Catalunya i, finalment, sancionat pel cap de l’Estat. I quatre anys més tard el TC va escapçar-lo, amb la qual cosa Catalunya té des del 2010 un estatut que no ha votat i que, tal com està redactat, no passaria la prova del cotó d’un referèndum.

Probablement l’amnistia serà poca cosa per a alguns i excessiva per altres. Des a l’àmbit independentista hi ha qui pensa que ara és el moment de tornar a l’esperit de 2017 i abordar immediatament la celebració d’un referèndum, però cal recordar que si l’aritmètica parlamentària no fos l’actual, el català no es podria fer servir a les sessions del Congrés ni hi hauria la possibilitat que fos una llengua oficial de la Unió Europea i, naturalment, de l’amnistia ni se’n parlaria. I des de l’àmbit constitucionalista haurien de tenir present que l’amnistia pot ser un element clau per sortir definitivament de la dinàmica perversa que des de 2017 ha dominat la política espanyola. Tot i que això no hauria d’impedir continuar el diàleg per resoldre el conflicte entre Catalunya i la resta de l’Estat.