L’efecte Puigdemont

Encara falten dies per l’inici de la campanya electoral però els partits ja han posat tota la carn a la graella per convèncer els electors, perquè a hores d’ara tot està per decidir. El que deien les enquestes fa algunes setmanes ha anat canviant degut als moviments de Junts, del PSC i d’ERC, que són al capdavall els que es juguen la victòria, tot i que saben que cap d’ells estarà en condicions de governar en solitari.

El clima polític que hi havia abans de la convocatòria electoral era molt diferent del que hi ha ara. Abans, es donava per feta la victòria del PSC, i ERC comptava amb superar Junts, perquè probablement Carles Puigdemont no es podria presentar a les eleccions i, si ho feia, seria, com en eleccions anteriors, un candidat virtual. Però, amb l’aprovació de la llei d’amnistia, les circumstàncies estan a punt de canviar i Carles Puigdemont està disposat a jugar fort i tornar per la sessió d’investidura, guanyi o perdi, i si perd ha anunciat que deixarà la política.

Pere Aragonès s’ha adonat de les repercussions que pot tenir per a l’electorat que Puigdemont ja no sigui un candidat virtual i que el seu retorn mobilitzi una part de l’electorat independentista que el considera el president destituït per l’aplicació de l’article 155. Per això no para de demanar-li un cara a cara, amb la intenció de discutir sobre temes concrets de la gestió del govern de la Generalitat, un terreny en què l’actual president es mou bé. Però Puigdemont no hi està interessat. Argumenta que els independentistes no han de discutir-se entre ells sinó que han de col·laborar i manifesta que amb qui vol discutir i tenir un cara a cara és amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb la qual cosa aconsegueix menystenir dos rivals d’una sola tacada; Pere Aragonès en no considerar-lo rival i Salvador Illa fent-li el bypass.

Puigdemont ha tornat a demostrar la seva habilitat per situar-se al centre del debat i ressorgir novament, quan molts ja el donaven per amortitzat, i ser decisiu en la política catalana i l’espanyola, fins al punt que al conjunt de l’Estat és un dels polítics més coneguts, tot i que no en positiu perquè la dreta, l’extrema dreta i els mitjans que els envolten el continuen presentant com un pròfug que s’ha escapolit de la justícia espanyola, que és justament el que li dona força en l’àmbit independentista.

Tant Salvador Illa com Pere Aragonès saben que l’efecte Puigdemont ha suposat una forta empenta per les aspiracions electorals de Junts i que caldrà veure fins a quin punt pot modificar el que deien les enquestes just immediatament després de la convocatòria electoral i per això PSC i ERC s’esforcen en presentar propostes polítiques centrades en la gestió del govern de la Generalitat, posant especial èmfasi en tot allò que té relació amb l’estat del benestar, tot i que Aragonès planteja qüestions bàsiques per a l’independentisme com la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat, mentre que Illa s’aferra al pragmatisme i esprémer totes les possibilitats que permeten l’Estatut i la Constitució per aconseguir un autogovern fort.

Els partits de la dreta mantenen la seva lluita contra la llei d’amnistia i s’oposen al retorn de Puigdemont, però el PP, en funció de quins siguin els resultats, podria començar a passar pàgina i reiniciar el diàleg amb Junts, com ho feia amb l’antiga CiU, i el PNB, perquè sap que en unes futures eleccions espanyoles només podran governar si compten amb els vots de partits catalans i bascos.

A mesura que ens anem acostant a la campanya, l’ambient polític s’anirà escalfant perquè està en joc el govern de la Generalitat dels propers anys. Els resultats no permetran que cap partit pugui governar en solitari, però qui guanyi tindrà moltes possibilitats de presidir la Generalitat i no sembla que en aquesta ocasió pugui passar el que va succeir a l’Ajuntament de Barcelona que el PP va donar els vots al socialista Jaume Collboni per desbancar Xavier Trias de Junts.

Subscriu-te per seguir llegint