Vivim en un món realment estrany. Per una banda, som conscients de la violència i la injustícia que ens envolta. Com que vivim en permanent connexió amb el que passa a l’exterior, sabem que hi són, ens ho expliquen, ho escoltem, fins i tot en palpem les conseqüències, perquè al capdavall ens trobem en un món globalitzat on res ja és de part o exclusiu d’uns pocs. També les veiem reflectides a les ficcions, que sempre exerceixen de contrapunt i a vegades de pitonisses. Per altra banda, vivim presoners de les inèrcies quotidianes, ens velem abocats a simular una suposada normalitat malgrat que sabem que allà fora, en un món que també és el nostre, les estructures socials s’estan esfondrant. Vivim amb una aparent indolència encara que no pretenguem fer-ho, ja que ens hem convertit en el més semblant a un exèrcit inconscient que compleix unes normes no escrites amb la diligència pròpia de les distopies hereves de Metròpolis. És una barreja d’instint de preservació (no volem perdre el que tenim, per poc que sigui) i endormiscament general (per què reaccionar a qualsevol cosa si els conflictes aliens acaben sent cíclics?). Aquests dies tot això s’ha reproduït fil per randa amb el tema d’Israel i Palestina. Després d’uns dies en que s’han barrejat naps amb cols, fent lectures esbiaixades d’un execrable acte terrorista i després fent demagògia amb la igualment execrable resposta dels atacats, hem vist amb dolorosa passivitat com el conflicte ha escalat fins a extrems insospitats. Amb fake news i visions parcials, sí, però amb la certesa que, passi el que passi, al final els que més hi perden són els de sempre, els que voldrien (sobre)viure en pau i resoldre el problema d’una vegada per totes. I si hem continuat amb la nostra vida «normal» (les cometes sempre haurien d’acompanyar aquesta paraula) mentre teníem un ull posat al transcurs de la guerra és perquè percebem una sensació que cada dia és més intensa i angoixant: les guerres d’allà també són les d’aquí, i ja no són allò que retransmeten els mitjans de comunicació, sinó episodis cabdals que acabaran per determinar l’orientació del nostre futur col·lectiu. I tard o d’hora, ens agradi o no pensar-hi, trastocarà per sempre més el nostre estil de vida. Què està passant amb Ucraïna, per exemple, per més que ara sembli més un ressò informatiu que no un fet d’actualitat? Per tant tinguem clar que això d’entomar-ho a cop de clic i opinió testicular, a més de no servir per a res, té data de caducitat.