Què fer una vegada a la vida? Ratafia

Aquest any m’he aventurat a fer la meva primera ratafia. Al llistat de coses per fer una vegada a la vida, potser abans de plantar un arbre i escriure un llibre (el fill sempre és benvingut), hi hauria d’haver fer ratafia. I és que en un context on ja res es fa amb les mans (un clar exemple és que des de fa uns anys s’ha popularitzat un ampli catàleg de tallers per a aprendre a decorar tasses de ceràmica a seixanta euros el matí o afterworks per donar corda a la creativitat pintant quadres florescents a quaranta euros les dues hores mentre endrapes una copa de vi), cal tornar a les arrels. A la tradició. Al que es feia «antes», per molt que ara molts ho vegin en blanc i negre. A les coses autèntiques, que massa sovint també són les que valen la pena. Al Carpe Diem. Al viure sense pressa, i per què no, sense neguits. Deixar enrere la superficialitat i convidar-nos a remenar en el nostre interior. Capbussar-nos en la natura, per molt asfalt que ens entossudim a trepitjar. A la satisfacció de fer una cosa tu. I sobretot, per a tu (tot i que en aquest cas, compartir-la serà la millor recompensa).

El meu, però, va ser un taller d’iniciació. D’aquells que serveixen per treure’t la por. Per saltar a la piscina amb l’escalf de la bombolleta. L’excursió per a anar a recollir les herbes la vaig deixar, encertadament, per més endavant. Un matí de juliol, en una masia recòndita de Santa Coloma de Farners (això és com els bolets, millor no revelar-ne la localització exacta per no quedar-me sense plaça l’any que ve), una taula mudada per muntanyes d’herbes em va donar la benvinguda. La cosa anava així: t’asseies en una taula i pel teu voltant desfilaven, de la mà de petits confrares de la Confraria de la Ratafia, saquets de plantes medicinals i espècies: alfàbrega, flor de camamilla, cua de cavall, donzell, estragó, eucaliptus, farigola, arrel de gingebre, llorer, flor de magnòlia, marduix, flor de malva, menta pebrera, marialluïsa, fulla d’olivera, orenga, poniol, arrel de regalèssia, romaní, flor de rosa, sàlvia, til·la, nou moscada, anís estrellat, comí, canyella, clau, cardamom, coriandre, fonoll o matafaluga. I tu decidies quanta posar-ne: una fulla, dues, tres, o una pinça de dos dits. Després de testimoniar -entaforant el meu nas a la boca de la damajoana- com anava evolucionant el perfum de la barreja, vaig posar-hi les nous verdes (que vaig aprendre que és el que dona color a la ratafia) i l’aiguardent. I com si fos un nadó acabat de néixer, vaig transportar el recipient fins a casa, on va passar les seves merescudes vacances: quaranta dies a sol i serena. Xinxollant de tant en tant, és clar, que allò no s’havia acabat a la masia. Després de colar-la, filtrar-la, preparar el xarop amb sucre i aigua per a rebaixar l’aiguardent, embotellar-la i ensumar-la d’amagat una vintena de vegades pel cap baix, ja compto els dies per tastar-la. I si no ha quedat bona, serà que no només s’ha de fer una vegada a la vida.

Subscriu-te per seguir llegint