Ni un instant de calma

No sabem quant temps durarà la nova legislatura. Tampoc si el Constitucional declararà ídem l’amnistia acordada entre Pedro Sánchez, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Desconeixem si hi haurà seny i entesa entre els set partits que han renovat el contracte al llogater de La Moncloa o serà una gàbia de grills. Ningú pot assegurar si gastaran totes les seves energies en disputes internes o si prendran mesures que millorin la vida dels ciutadans.

Però existeix una veritat absoluta. Una certesa amb una fiabilitat del cent per cent. Un dogma tan potent com els de la Santa Església, Catòlica, Apostòlica i Romana. No tendrem, no ens donaran ni un instant d’assossec. Ni un moment de verb educat. Ni un minut de repòs mediàtic. Aquells que somnien amb uns mesos de pau dialèctica ho tenen, ho tenim, ben fotut.

Quedà palès durant els debats de la sessió d’investidura i fins i tot en la peculiar «felicitació» d’Alberto Núñez Feijoo (sense accent) al seu adversari: «Te has equivocado». Ho demostren els insults al president, al fugat de Waterloo i fins i tot al rei Felip VI que es criden cada nit al madrileny carrer Ferraz, amb el suport de Santiago Abascal. Es llegeix cada dia a la premsa de Madrid i per a Madrid. S’escolta per boca de bona part dels contertulians dels debats, que abans solien incloure una visió de la perifèria, mentre ara la seva opinió no traspassa la M-30, que és la primera corona de circumval·lació de la capital. Uns i altres anuncien dia sí i dia també la fi del món. L’apocalipsi.

El passat tampoc convida a confiar en una pacificació de les paraules i les formes. El 1993, les enquestes donaven un triomf absolut a José María Aznar davant un Felipe González assetjat per la corrupció. La nit electoral, les coses no anaren com esperava la dreta i el socialista sumà la seva quarta victòria consecutiva a unes generals. Quan encara no havia acabat el recompte, Alberto Ruiz Gallardón i Javier Arenas denunciaren un fals frau electoral. Aquella nit, Joan Carles I receptà una bona dosi de Trankimazin als populars.

Començà, llavors, una campanya mediàtica i política per avançar les eleccions. La dirigien Federico Trillo i Francisco Álvarez Cascos. Dos anys després, enmig d’un clima polític insuportable, Jordi Pujol retirà el suport als pressuposts socialistes i s’obriren les urnes. Aquest cop sí que guanyà Aznar, encara que amb un suport molt inferior al que s’esperava. Va ser la nit que començà amb el «Pujol, enano, habla castellano» i acabà dient-li que parlàs el que volgués. A més de cedir-li bona part de la recaptació de l’impost de la Renda i el control de les carreteres per part dels Mossos d’Esquadra.

El triomf de Rodríguez Zapatero de 2004 també es qüestionà des del moment del recompte. Però el gruix de l’ofensiva vengué després. Entre 2006 i 2011 es convocaren una desena de grans manifestacions contra la política antiterrorista del Govern. Fou precisament mentre ZP era president quan ETA posà fi de forma definitiva a atemptats, segrestraments i extorsions. A més, el PP, sol o en companyia dels bisbes espanyols, convocà grans protestes per rebutjar la Llei Orgànica de l’Educació, la reforma de la de l’Avortament i la que autoritzava el matrimoni entre persones del mateix sexe. I contra el trasllat dels papers de la Generalitat republicana de Salamanca a Catalunya. Quan Mariano Rajoy arribà a La Moncloa, només tocà una d’aquestes iniciatives, la llei educativa.

G. K. Chesterton elogiava les coses senzilles, les que no ens compliquen la vida, amb aquesta frase: «Si una cosa no és res més, això és bo; és… i això és molt bo». Malauradament, venen anys complexes, en els quals res serà tan sols això, res. Des de la política i el carrer, ho embolicaran tot amb les seves dèries.