Passar la patata calenta cap endavant

L’educació sexual, el bullying, l’ús de les tecnologies, acabar amb el patriarcat i amb el fracàs escolar, integrar, salvar el català, acollir, educar per la pau, acabar amb les diferències socials, acabar amb l’obesitat infantil, tenir cura de la salut mental i emocional, l’ecologisme, i en definitiva, fer nens més sans i feliços. 

Primerament m’agradaria saber què es pensen que es fa dins d’una aula durant sis hores amb 30 alumnes únics cadascun d’ells i amb un sol professor, que l’única formació que té és un grau o llicenciatura en una matèria concreta, i que l’únic recurs que té és un guix, una pissarra i un projector quan funciona.

En segon lloc, m’agradaria constatar que la societat no només és el futur, sinó que també existeix un present en el qual els joves viuen i es relacionen, massa sovint a cop de normatives i prohibicions. Evidentment que hem de projectar el futur de la nostra societat en els nostres joves, però els adults no tenen cap responsabilitat en el present? Els adults no poden fer res per millorar l’actualitat? Els adults no estan enganxats al mòbil? No fan bullying? No practiquen el patriarcat? No parlen en castellà? No fan racisme, discriminació, contaminació i guerres? Si no practiquem amb l’exemple, fem autocrítica i ens movem nosaltres cap al canvi, què voleu que facin els nostres joves?

L’educació sempre és la resposta per a tot. És aquella vareta màgica que aconsegueix canviar els infants i transformar-los en superhumans sans, feministes, ecologistes, acollidors, mediadors, erudits, pacifistes, benestants, digitalitzats, amb criteri i feliços. Digueu-me on és aquesta escola i quins recursos té per poder aconseguir aquesta joventut Star Trek! 

Per acabar, com ja s’ha dit moltes vegades, no es pot posar tot el pes de la responsabilitat de tot el que passa a la societat en l’educació institucional. Existeixen també les famílies com a part fonamental de l’educació de l’infant en el seu entorn immediat i proper, que, potser m’atreviria a dir, que és fins i tot més important per a la seva educació, creació de la seva identitat i autoestima. Cadascú hi té el seu paper, i penso que bolcar tot el pes sobre les institucions educatives sense tenir en compte les famílies és fer trampa, és un error i no pot dur més que al fracàs, ja que si tota la comunitat educativa no va a la una, és una altra de les infinites contradiccions que els joves veuen reflectides en el mirall que els ha de fer de referent.