Diari de Girona

Diari de Girona

L’estratègia d’en Santi Vila

Fa molts anys, en un sopar a un hotel situat prop del Portal de l’Àngel de Barcelona, en Santi Vila, que era conseller en aquell moment, em va dir que l’envestida independentista era una estratègia política per posar al límit a l’estat i aconseguir «més coses» per a Catalunya. Un estira-i-arronsa per veure qui tenia més força o a qui se li cremaven abans les mans. Vaig sortir d’aquell sopar preocupat i pensatiu, preguntant-me si feia falta posar entre les cordes a la societat catalana, que cada cop estava més tensada i crispada, per dur a terme aquesta estratègia política. El preu a pagar va ser gran tant col·lectivament com personalment per a molts. Personalment perquè el malestar va dividir part de la societat catalana entre traïdors i herois i col·lectivament perquè es va arribar a alts nivells d’absurditat i falsedat que molts no vam entendre, ni a dintre de Catalunya, ni a fora. La visió que hi va haver arreu del món sobre el procés va ser completament negativa, per molt que alguns no ho vulguin acceptar. Amb en Santi Vila hi ha moltes coses en les quals no combrego i moltes altres en les que sí. Una de les coses admirables és que va ser dels pocs en tornar a la raó en moments en què l’emoció dominava el panorama polític –amb el perill que comporta això–. La gran equivocació, crec jo, és que va arribar massa lluny en el que pensava ell que era una estratègia conjunta i que finalment no ho va ser. En el moment que tota la parafernàlia processista estava per caure a l’abisme, va intentar tornar al discurs de la lògica pensant que els altres, si més no alguns, es posicionarien amb ell. No va ser així, es va quedar absolutament sol i en aquell precís moment, en un vist i no vist, va passar del bàndol dels herois al bàndol dels traïdors.

Amb el temps i veient el que ha ocorregut les darreres setmanes en el panorama polític espanyol, la visió d’en Santi Vila ha agafat més sentit que mai. Com els que no estàvem corromputs per l’emoció ja dèiem, el procés era un moviment buit de fets i ple de sentiments. Era tal el nivell de desconnexió amb la realitat, que va haver-hi gent que es va creure al president Puigdemont quan va dir que l’endemà del referèndum hi hauria el reconeixement d’Europa i els Estats Units i que totes les estructures d’estat estaven llestes per ser engegades. Era tot mentida, era tot fum, era tot il·lusió. La independència d’un país no s’aconsegueix tirant flors o tocant cançons dels Beatles amb la guitarra, s’aconsegueix o amb reconeixements internacionals –que mai tindrem– o amb formes poc ortodoxes i ètiques que els catalans no estàvem ni estem disposats a aplicar perquè, intel·ligents que som, sabem que en ple segle XXI i al mig d’Europa, hi ha molt més a perdre que a guanyar. Doncs ara, amb el pas dels anys i en un moment que l’atzar aritmètic ha donat peu a què la formació del govern espanyol depengui dels partits processistes –que no independentistes–, començo a entendre el que em va dir el Santi en aquell sopar. Si Junts i ERC no tornen a les rebequeries sentimentals, pot ser el moment polític més propici perquè el paper de Catalunya dins l’estat sigui un altre i que ara més que mai es puguin assolir certes d’aquelles «coses» que semblaven impossibles ara fa sis anys. No ho tinc del tot clar, perquè malauradament tinc la impressió que en algun moment donat –més aviat que tard– la senda infantil de l’emoció tornarà a guanyar la partida a la lògica. Esperem que m’equivoqui. Però vista l’alçada política d’aquest país, auguro que el sentit comú acabarà caient com sempre ha ocorregut per aquestes terres. Per això Santi Vila ja no està en política i altres, els més hooligans, hi continuen.

Compartir l'article

stats