Mòbil caca

El pèndul no se sap estar quiet, si fos així no existiria l’anomenada llei de pèndul, una llei que ens diu que no existeix un únic punt de vista que ens pugui treure del fangar en què a vegades sembla empantanegar-se la vida, molt especialment la vida que fem al costat dels altres. Després d’anys de religiositat institucionalitzada ens hem aturat en un període d’escepticisme religiós, després d’anys de catequesis d’esquerres, ara la dreta ens diu que la gomina i el bigoti retallat són plenament constitucionals, després que l’independentisme s’hagués fet amo dels carrers, ara s’ha retirat al racó de pensar i profetitza que més aviat que tard s’obrirà una nova finestra d’oportunitat, després que molts pares regalessin un mòbil als fills perquè si un dia es trobaven en dificultats els poguessin avisar, perquè es poguessin socialitzar millor i no perdessin el tren de les noves tecnologies, ara es fan escoltar veus que ens adverteixen que els mòbils són voltors que picotegen el cervell dels més menuts de casa.

No hauria de ser necessari que un mòbil portés un manual de l’ús, quin millor manual que els consells dels pares, el mòbil és una finestra oberta al món i al món hi ha postes de sol, gatets juganers, likes..., però també una trepa de mal nascuts que esperen que posem tots dos peus al carrer per saltar-nos a sobre. Rarament els pares solen explicar als fills que no viuen a Disneyland, fills criats en cotó fluix, que desconeixen què significa un no ni la paraula respecte, respecte als pares i als professors, però com poden respectar a uns pares que són fills d’uns pares que visqueren la transició que ens portà la democràcia, però també la demolició de tot el que significava en matèria educativa esforç, memòria, i reconeixement del mèrit, que fomentava l’igualitarisme, que en l’ensenyança vol dir mediocritat, uns pares aquells que treuen el xumet de la boca dels fills i els posen un mòbil a les mans perquè els donin les gràcies! I en aquest panorama apareix la prohibició i la prohibició desperta el desig de la fruita prohibida. Llegeixo que existeix una relació entre l’ús del mòbil i l’agressivitat en la mainada, no dic que no, però perquè no veure-ho diferent, els nens més irritables i agressius tendeixen a estacionar-se més hores davant el mòbil, no sempre és senzill establir una relació de causalitat, A pot donar lloc a B, però també a la inversa, o A i B poden coincidir casualment. L’estadística és una gata maula que sempre ens acaba acariciant on més ens complau.

Francisco Villar –un psicòleg que treballa en la prevenció i tractament de conductes suïcides, s’ha convertir en la llum del far de molts pares nàufrags en la mar revoltada de l’ús del mòbil per part dels fills- predica que el mòbil no hauria d’arribar fins els setze anys, i dels setze als divuit control parental. Aquí la pregunta és si es pot fer extensiva als joves en general la problemàtica que el psicòleg veu a la seva consulta, nois i noies amb trastorns mentals, tendències suïcides, pels quals un mòbil és una granada de mà. Tota iniciativa per més ben intencionada i enraonada que sigui, com la d’avisar dels riscos de l’ús sense fre del mòbil, tendeix a radicalitzar-se i a engendrar integristes, com molt bé explica la llei del pèndul. Pels sufragistes del mòbil caca no tot han de ser males notícies, d’aquí uns anys el mòbil només l’utilitzarà el lumpen que s’arrossegarà pel carrers, en una mà portarà un iPhone i amb l’altra guardarà unes monedes que li haurà tirat una classe benestant que portarà un xip implantat en el cervell que els convertirà en ciutadans de ple dret del país de les meravelles.

Subscriu-te per seguir llegint