Quan la teva salut depèn dels prejudicis de qui t’atén

Què pensaries si et dic que depèn de qui siguis, com vesteixis i d’on siguis rebràs una atenció mèdica diferent? Vinc amb el cor encongit d’estar parlant amb el SEM sobre una persona que hem trobat inconscient en un banc dels carrers de Girona aquest vespre. Els hem trucat perquè encara que respirés, patíem que el seu estat no empitjorés o acabés amb una hipotèrmia si passava tota la nit així. En arribar: «aquest home viu al carrer i està borratxo, què voleu que fem?». Com a estudiant de medicina encara no en soc experta, però diria que assegurar que aquesta persona, que òbviament NO està bé, s’estabilitzi, mesurar-li les constants, revisar les ferides que té al front i a les mans, assegurar que no té cap patologia mèdica associada al seu estat o que no pot empitjorar, i que en llevar-nos no ens la trobem morta congelada, no estaria de més.

La seva resposta, amb un to paternalista greument decebut, que si «de debò crec que una persona borratxa del carrer hauria d’estar ocupant el box a urgències d’una persona malalta». Uf. Després d’insistir m’han dit, «si ens l’emportem, et quedes tu amb la bossa?, perquè no ens la podem emportar, que ocupa molt», referint-se a la bossa amb les mantes i pertinences de la persona en qüestió, probablement tota una vida sostinguda entre dues nanses. Li he dit que si aquest era el problema perquè l’atenguessin que i tant, que només faltaria. Si troben alguna persona inconscient al carrer, però duu corbata i americana, el maletí també l’he de recollir jo? Tractaran amb la mateixa violència, menyspreu i insensibilitat als turistes rossets que s’intoxiquen una nit de festa? «És un problema social, no mèdic. En deu minuts serà fora d’urgències».

Ens falta molt per avançar si continuem pensant que allò mèdic no és social i que allò social no és mèdic. Sé que la situació d’avui només és un pegat del sistema i que demà estarem en les mateixes, i que falta un servei d’urgències de SS i que tot està saturat i bla, bla, bla. Tanmateix, quin greu haver d’insistir per rebre atenció mèdica, quin greu la culpabilització, estigma, deshumanització i poca disposició per part de professionals i quin greu que hi hagi tan poca xarxa de sosteniment entre les persones. Quin ensurt ens fa falta per mobilitzar-nos com a societat?