En tren

Feia molt de temps que no agafava el tren per a anar a Girona, tot i ser el meu transport habitual en època d’estudiant. Espero a la molt cinematogràfica estació del meu poble de Caldes i el regional arriba amb puntualitat espanyola (deu minuts de retard). Pujo a un vagó bonic i confortable, està força ple, però hi ha lloc i puc seure al costat de la finestra. Quan el tren enfila el rectilini camí que porta fins a Riudellots, on no té parada, m’adono que hi ha un silenci que s’agraeix perquè la totalitat –no exagero– dels passatgers estan amorrats als seus respectius mòbils. Em faig el petit propòsit personal de no treure el meu durant els poc més de deu minuts del trajecte. Em recolzo al vidre. L’Onyar, els recs i les rieres estan seques. M’entretinc veient un paisatge conegut, mirant els arbres que passen i em venen al cap aquells versos d’Antonio Machado que vaig aprendre a l’escola: Y de día, por mirar los arbolitos pasar, yo nunca duermo en el tren,y, sin embargo, voy bien. O, potser eren de Manuel Machado? Dubto. I somric per a mi mateix quan em descobreixo amb el mòbil a la mà preguntant-ho al Sr. Google. És fantàstic tenir-ne i estar connectat. Només cal tenir prou educació per a parar-lo on cal i prescindir-ne de tant en tant. Ara hi ha un col·lectiu de pares que volen demanar que els joves no en tinguin fins als setze anys. Em sembla exagerat i que tenen mala peça al teler. El que cal és mirar d’educar-los en el fet que també existeix la vida analògica. A Fornells, on tampoc parem, descobreixo una imatge diferent de La Sitja, on treballo –ens agrada dir que era un magatzem de gra i ara és un magatzem de cultura–.

Mai no he entès la mania dels passatgers d’avions i trens d’aixecar-se tanta estona abans i fer cua al passadís. Els veig drets amb una mà a la maleta i l’altra al mòbil. Entrant a Girona m’adono que els dipòsits gegantins per a posar aigua a les velles locomotores a vapor demanen a crits un parell de capes de pintura.

I en pocs minuts baixo a Girona. Hi ha una bona vista des de dalt, encara recordo quan van construir el pas elevat. Inspiro i recordo que a la meva època d’estudiant baixar del tren era, amb molta possibilitat, sentir la pudor fastigosa de la Torras de Sarrià, segons com bufés el vent, o de can Pagans i, de tant en tant, flairar l’agradabilíssima aroma que desprenia la torradora de Cafès Cornellà. Avui, Girona, no fa olor de res. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint