Catalunya i l’amistat amb la indústria

Aquesta setmana el MHP Pere Aragonès i la HC Meritxell Serret han fet un viatge a Corea que ha continuat la consellera fins al Japó per signar acords de col·laboració. El viatge recorda el que va fer el president Jordi Pujol durant els primers anys 80 per donar un impuls a la indústria catalana, sotmesa a una crisi profunda. Aquella crisi va ser derivada dels xocs petroliers dels anys 70: l’augment del cost de l’energia va deixar tocada una indústria que no era gaire eficient, ni moderna. L’arribada de la democràcia va fer pujar els salaris a nivells superiors, fet que moltes empreses no van poder suportar, la competitivitat es va perdre de forma notable, i el tancament d’empreses i l’atur es van fer insostenibles. L’arribada d’empreses del Japó al món de les motocicletes, de l’automòbil, dels electrodomèstics i de la química va constituir un impuls molt gran per a una reindustrialització de Catalunya. L’actitud del país, una virtut que els empresaris valoren molt de prop, s’havia recuperat després del daltabaix.

A la crisi dels anys 80 va seguir la dels anys 90, una part va ser econòmica pels excessos dels Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla, però allò es va resoldre aviat amb una devaluació de la pesseta. La crisi que va quedar va ser l’entrada de la Xina al mercat mundial, que a poc a poc va anar tancant activitats amb molta presència de mà d’obra, com el tèxtil, les joguines, les sabates i altres activitats. La pressió de la Xina ha continuat des de llavors, afectant gairebé la totalitat de sectors de l’economia, convertint-se en molts d’ells en un autèntic monopoli. La Xina juga amb les cartes marcades, actuant de forma no ortodoxa a com ho fa occident. El seu impuls a la introducció continuada de liquiditat al seu sistema (el doble de la dels Estats Units) l’ha portada a una enorme bombolla immobiliària, amb afectació als bancs locals i al consum intern. Però continua fent la mateixa política econòmica, fet que ara afecta la competitivitat de moltes empreses occidentals. Perilla de forma greu el sector de l’automoció, un 10% del PIB de Catalunya amb 143.000 llocs de treball. Però també perilla el sector de l’alumini, de l’acer, de la química de fertilitzants, del paper... tots els sectors intensius en energia. L’avantatge de la Xina sobre els països democràtics és la velocitat de reacció: pot fer una fàbrica de cotxes en un any i pot dissenyar un producte en un temps que cap altre país del món és capaç de fer. La seva comoditat és la quantitat il·limitada d’aportació de diners on faci falta, i la velocitat en donar permisos per fer una fàbrica, una via de tren, una carretera, un aeroport o un port. Podríem dir que la Xina és l’antítesi de Catalunya.

El viatge del president s’ha de veure com que s’adona de la patacada que ve. La substitució de Nissan s’ha fet sense crear els llocs de treball que es requerien per retornar els treballadors a la feina i el degoteig d’indústries que marxen de Catalunya es va engegar fa dècades, i continua.

El primer fre a la industrialització és urbanístic. Es pot estar fins a 18 anys treballant i resolent problemes en un POUM d’un poble, quan amb un any n’hi hauria d’haver prou. A l’excés de garantisme del sistema cal afegir-hi la manca d’ajuda dels serveis d’urbanisme, que veuen la indústria com una activitat que fa nosa, que espatlla el paisatge, que obliga de reforçar logística i instal·lacions mediambientals, però no veuen que ells cobren gràcies a uns salaris industrials millors, que generen un excedent per poder suportar la seva burocràcia i ideologia. Ara tornem a tenir un projecte que marxarà de Catalunya perquè el país no és capaç de resoldre una ubicació pertinent. Alier S.A. és una empresa de prop de Lleida que ha observat l’oportunitat d’absorbir la producció d’uns productes que, en part, venien d’una fàbrica russa. Això obre la porta a construir una nova fàbrica de 400.000 tones de paper a l’any (la més gran de Catalunya), amb uns 250 llocs de treball directes i 350 indirectes. La percepció que té urbanisme que no cal modificar POUMs per encabir noves indústries, dient que ja hi ha prou sòl industrial és l’origen de tot això. Si les indústries no es poden expandir per posar més maquinària, cal que es traslladin totalment o parcialment. Si una operació, que es podia fer al costat de la producció existent, s’ha d’anar a fer a 35 km més lluny, l’empresa ha de traslladar producte, perdent productivitat. Una empresa química de Tarragona ha vist com li han modificat el pla urbanístic, apropant-se un carrer cap a la fàbrica, fent que ara no pot complir les distàncies de seguretat, obligant a desplaçar-la tota uns metres, com si estigués posada sobre rodes. Davant l’amenaça de marxar a Extremadura, l’ajuntament ha entès que no havia d’apropar el vial a la fàbrica. Insisteixo que el problema d’urbanisme és cultural, de veure la indústria com un problema en lloc de com una necessitat pel país. Ho he constatat personalment.

Un altre problema és la successió en moltes pimes. A les comarques de Girona vam veure fa pocs anys com la primera empresa en facturació i llocs de treball es va haver de vendre a una empresa estrangera per poder fer front a la fiscalitat. La dificultat de successió en les pimes es veu afectada per un impost que li és igual si l’empresa està en pèrdues o si no té tresoreria per fer front a l’impost, perquè ha estat dissenyat pel món immobiliari i la taxació de l’impost es fa de la mateixa manera. El resultat és el tancament o la venda a fons d’inversió, que a la llarga també acaben tancant l’empresa.

Un cas particular al qual m’he referit molts cops és el de les energies renovables, amb els Nimby. Tot és la mateixa cosa.

El mal està tan estès que arriba a les escoles, on molts mestres encara parlen negativament de la indústria, dibuixant-la com una màquina de fer fum i llençar brutícia als rius, i de tots els empresaris veient-los com persones prepotents, competitives, amb afany de diners sense escrúpols. L’actitud del país és completament contrària a la indústria. Ja pot anar fent viatges el president, que primer ha de tapar el forat de la pèrdua de teixit industrial a Catalunya. Al tancament de Nissan pot seguir el de Seat. Igualment com quan parlo d’energia i de canvi climàtic, estic convençut que no canviarem urbanisme, medi ambient i ensenyament fins que el mal piqui, fins que l’atur comenci a ser un problema seriós. Temps al temps. De moment substituïm indústria per turisme, que es veu que això sí que ens interessa.

Subscriu-te per seguir llegint