Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xargayó

Discussions del segle XIX a Ginebra

Hauríem de començar per fer-nos la nostra Constitució catalana (...) Qui ens passarà la mà per la cara el dia que tota la riquesa de la terra s’esmercés reproductivament a Catalunya? (...) Catalunya és esclava, nosaltres com a catalans no som lliures (...) El 1714 va ser l’últim baluard de les llibertats polítiques». Aquestes frases podrien haver estat pronunciades per diferents polítics nacionalistes aquestes últimes setmanes, però no. Totes elles daten de la segona meitat del segle XIX. Les dues primeres corresponen a Valentí Almirall i les altres a Enric Prat de la Riba, dos dels principals referents del nacionalisme català dels anys de la Renaixença. És una mostra que la política catalana, en molts aspectes, continua ancorada en el segle XIX, l’època del nacionalisme romàntic, aquella que el filòsof alemany Herder mantenia que cada poble neix amb el dret inalienable a afirmar la seva singularitat específica.

Mentre una delegació del PSOE viatjava a Ginebra a negociar amb la cinquena força parlamentària catalana sobre no sé quin conflicte, que alguns han creat per continuar vivint amb l’esquena dreta, coneixíem que Espanya ha perdut tres llocs en el rànquing mundial de competitivitat digital, passant del lloc 28è al 31è i que tant en percentatge d’exportacions d’alta tecnologia com en nombre de llicenciats en ciències ocupa el lloc 43è. Països com Lituània, República Txeca, Emirats Àrabs, Aràbia Saudí o Islàndia (372.000 habitants) figuren per davant d’Espanya. També, mentre se celebrava aquella reunió a Ginebra, a la cimera del clima una vintena de països (potències com França, Regne Unit, Estats Units, Canadà, Finlàndia, Japó...) firmaven un acord pel qual es comprometen a triplicar la capacitat global de l’energia nuclear de 2020 a 2050. Espanya no hi és, s’ha autoexclòs. De tot això, no se’n parlarà en aquestes estrambòtiques reunions amb insòlits verificadors. Tampoc que Catalunya figura a la cua d’Espanya en energies renovables. Ni de les constants traves urbanístiques que frenen el creixement de la indústria catalana, que tan detalladament ens explicava diumenge passat Joan Vila en aquest diari. Però, és clar, què l’importa a Carles Puigdemont? Què sap de tot això? Igual que al vaticanista Oriol Junqueras. A Puigdemont, només el preocupen els seus afers personals (l’amnistia i garantir el sou de la seva dona) i el poder polític (estat propi). Aquesta setmana també hem conegut el sonor fracàs de l’ensenyament a Catalunya (els sona allò del «model d’èxit»?).

No obstant això, el més preocupant no és que el nacionalisme català estigui ancorat en el segle XIX, o en el 1714, és el seu modus vivendi; el més preocupant és que el PSOE hagi comprat el seu relat i ens vulgui fer passar el clau per la cabota. I, encara més que el PSOE, aquesta suposada esquerra, sempre acomplexada davant els nacionalismes català i basc, que a Catalunya té per nom Comuns i a Espanya Sumar (o Podem, en aquest tema no es diferencien). Quan la portaveu dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, diu que «un primer pas» seria el reconeixement nacional de Catalunya, ja no distingim entre el discurs d’un polític nacionalista i el d’una dirigent que es fa dir d’esquerres i que, se suposa, hauria de prioritzar les persones i la solidaritat per davant d’aquest concepte abstracte que és la nació, sobretot quan, assumint fil per randa el relat nacionalista, demana un finançament «singular» per a Catalunya, o sigui un finançament privilegiat com el Concert Econòmic del País Basc i que ningú no ha gosat criticar mai, llevat de Pasqual Maragall, que fa anys el va qualificar d’«inadmissible». Com va dir l’historiador José Álvarez Junco, en una entrevista publicada el 2018, «quan l’esquerra catalana s’alia amb els nacionalistes conservadors per no transferir riquesa a regions més pobres, està apel·lant al principi per definició insolidari». Esgarrifa veure com partits que es fan dir progressistes s’agenollen davant les polítiques reaccionàries del nacionalisme més conservador, com la líder de Sumar i vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz, afirmant que «l’amnistia és per a la gent comuna», pensant que ella és la més espavilada del món i la resta som uns rucs. Igual algun dia Pedro Sánchez se n’adonarà, tard, com Manuel Azaña, de la inveterada deslleialtat del nacionalisme català.

Compartir l'article

stats