Del Girona i prou

Unes hores abans del Barça-Girona més igualat de la (curta) història d’aquests derbis (a partir de quarts de nou no em busquin, que tinc feina, vostès ja m’entenen), busco el meu primer record en blanc-i-vermell i el trobo: Girona-Gimnàstica Iberiana (5-1), any 1982. Regional Preferent.

I a partir d’allà em veig anant als partits amb l’R-6 de l’avi, l’entrega del butlletí a l’entrada del camp, els coixinets granats per no asseure’s a sobre el ciment, l’Eurgeni Bou, l’Abad, en Geli i tants d’altres, sobre la gespa, i l’Alfons Muñoz, en Xavi Agustí o en Waldo Ramos a la banqueta. Eren temps difícils, per ser del Girona. I molts cops la manera més segura de saber el resultat, quan jugava a fora, era fer passar el pare amb el cotxe per davant del bar Bons Aires, a Emili Grahit, on el tenien posat a l’aparador, amb pintura blanca.

Avui, en canvi, l’equip és colíder de Primera, qui ho hauria dit, i a la ciutat s’ha fet un tomb. Espero que a la ciutat la gent només sigui del Girona», deia Míchel l’altre dia després d’estirar les orelles a Aleix Garcia. Cada cop s’és més del Girona i prou. Ara falta que la plantilla també es cregui que el club pot ser més que un trampolí i no hagin d’ambicionar res més. Iago Aspas, Oyarzábal o aquí mateix Stuani marquen el camí.

Subscriu-te per seguir llegint