El relat que manca

Cada dia que passa es fa més evident la manca d’objectius de la societat catalana, immersa en una dispersió de conceptes i d’ideologies. Aquesta setmana hem tingut ocasió de veure’n uns quants exemples.

El conseller David Mascort, recent tornat de la cimera de Dubai, ha fet un clam a la gent perquè sigui responsable en l’ús de l’aigua, demanant que la consciència es vegi per exemple en la disminució d’ús d’aigua de les pistes de gel. La magnitud del problema és el primer que cal traslladar a la societat car, sense consciència col·lectiva de la proporció del que estem parlant, la contundència de les accions no es correspondrà amb el que caldria. El 2018, quan vaig tenir els primers contactes amb el departament d’energia, recordo haver dit que la primera acció en la meva opinió havia de ser fer veure que el problema del canvi climàtic ens afectaria a tots, que sense que el ciutadà tingués idea de l’alçada del problema, no donaria valor a canvis de productes, no acceptaria canvis en el paisatge, no faria cap esforç de reducció de consum. Continuem igual, sense que el relat de canvi penetri a la societat.

El problema no és només que no hi hagi difusió, el tema és que sense acció exemplaritzant el relat no és creïble. Si no es fan parcs fotovoltaics, si encara no hi ha tots els teulats d’edificis públics amb plaques fotovoltaiques, si no veiem parcs eòlics en els nostre horitzó, si no arriben vaixells amb aigua, si les aixetes no disminueixen la pressió i no hi ha talls d’aigua durant el dia, el relat no penetra de forma suficient.

No hi ajuda tampoc la dispersió de conceptes ideològics, com el que hem vist aquest cap de setmana amb un anunci de l’Agència de Residus organitzant un congrés de «residus en femení» per dimarts vinent perquè, diuen, la gestió de residus va ser masculina el 2021 en un 73,9% i això s’ha de revertir. Però l’obligació de separar correctament els residus urbans per passar del rendiment actual del 45% al 85%, un objectiu que hauria de ser prioritari per l’agència (perquè possibilita la generació de biometà), això es veu que no toca. Segons el conseller l’única cosa que hi poden fer és augmentar les taxes dels abocadors. Aleshores el relat és guai: desplacem l’atenció cap al territori simbòlic-lingüístic i assumpte resolt. Ens fem trampes al solitari.

Moltes de les inquietuds de la nova esquerra occidental que són pendents de resoldre’s són la discriminació de les dones i dels immigrants, les persones amb discapacitats o les que viuen en una pobresa escandalosa i inadmissible. Les societats modernes han de seguir treballant per a resoldre aquests problemes, però sense caure en un populisme i demagògies inacceptables. Com va dir fa poc el president francès Emmanuel Macron, els nostres països no tenen capacitat per albergar tota la immigració mundial sense que la societat entri en col·lapse. Ni tampoc hi ha els recursos infinits per resoldre la igualtat social.

I això ens porta a l’altre episodi que hi ha hagut aquesta setmana, l’informe PISA. El daltabaix que ha mostrat en la formació dels nostres joves en comprensió lectora, matemàtiques i ciències és històric. Jo no tinc prou coneixement en ensenyament, però el sentit comú i la meva experiència personal em diuen que, si un alumne no té comprensió lectora, matemàtica i científica, no podrà tenir criteri propi sobre el que li està passant al seu voltant i al món. Si l’alumne no es forma en l’esforç serà impossible que pugui tenir la resiliència necessària per fer front als canvis que venen a tota velocitat, des de saber refugiar-se de la calor i el fred, a saber sobreposar-se a inclemències meteorològiques i econòmiques. No es pot ser tan permissiu fins el punt que el no entrenament en l’esforç provoqui frustració als joves davant el primer problema que es trobin. Amagar aquest esforç sota el concepte de buscar el benestar emocional i psicològic dels nens, igualar l’aprenentatge per baix sota la idea que els que tenen més nivell ja se’n sortiran, no veient que s’avorreixen i desisteixen de fer més esforç, és dispersar el relat. Sembla que cada vegada hi ha més veus que apunten a recuperar més focus en els pilars de l’estat del benestar que estan fent fallida, com l’ensenyament, i evitar distraccions excessivament ideològiques, simbòliques i lèxiques. Cal que l’objectiu sigui clar i no estigui flotant en una dispersió de conceptes.

Catalunya no sap què vol ser. Està perdent nivell en salut i ensenyament, està perdent indústria, està guanyant cada vegada més turisme, i té l’entrada d’immigració (degut als baixos salaris del turisme) desbocada. Amb treballs de baixa responsabilitat i qualitat no es poden tenir salaris alts ni aportar recursos financers als pressupostos públics. Així que el focus hauria de ser precisament aquest, dirigir tota la maquinària social a obtenir millor formació, disminuir els treballs poc remunerats i potenciar els de més qualitat. Això permetria que els pressupostos siguin els que han de ser per a la complexitat de la societat, sense oblidar el dèficit fiscal, que ja és la meitat del pressupost.

Fer aquest camí és tasca de tothom, però hi ha d’haver un lideratge polític. I aquest toca al president Pere Aragonès. Ell és el que ha de fer el discurs direccional, a l’estil de com va ser «la feina ben feta no té fronteres». Catalunya només sortirà del pou d’on es troba si es deixen les coses clares i s’impulsen els valors de solidaritat, esforç, col·laboració, honestedat i justícia. No treballar el relat porta a la dispersió, a fer accions que amaguen les realitats, a no actuar per accelerar una administració que bloqueja, a frenar el desenvolupament industrial, a tenir un nivell baix de formació de la gent, al risc que el populisme de l’extrema dreta penetri de forma important. No traslladar aquest vector direccional a refer l’ordre de prioritats del pressupost, és un error greu. Cal treure del pressupost el que és accessori pel benestar de la societat, no tenir la pretensió d’acontentar tothom, perquè a la fi no s’acontenta ningú, i concentrar els esforços en el que és essencial: sanitat, ensenyament, atenció a la gent gran i desvalguda, i potenciació de sectors amb treballs de qualitat. I per últim, no ens oblidem que cal formar els joves en la excel·lència per no caure en la dispersió i inacció, perquè seran ells qui ens dirigeixin.

Subscriu-te per seguir llegint