Els últims... de PISA

Fa temps que ho he estat pronosticant, i ho he exposat en diferents fòrums de debat, en llibres (Entropia educativa, 2017; Còctel de Lleis Educatives, 2021) i en diverses publicacions, que el camí elegit pels nostres polítics a Catalunya respecte de l’educació secundària, no era científicament el correcte; era la ruta equivocada (the wrong route). L’últim informe PISA (Programme for International Student Assessment) publicat recentment (2023), ens ho ve a confirmar de forma taxativa: a Catalunya els nostres alumnes són els primers començant per la cua.

La majoria dels diaris de tirada nacional s’han fet ressò de la notícia, justificant amb gràfics detallats els titulars: «Catalunya registra resultats «catastròfics» i se situa a la cua d’Espanya», El Periódico; «Informe PISA por comunidades: Castilla y León lidera, Catalunya se da el batacazo», La Vanguardia. Les úniques causes del daltabaix a Catalunya segons explicacions fetes des del Departament d’Educació són aquestes: pandèmia, complexitat social a les aules i alta taxa d’immigració.

M’he passat gairebé quaranta anys de professor a peu de pissarra; havent experimentat les nou lleis educatives que van des del 1972 fins a l’actualitat, i puc constatar que les causes esmentades pel Departament d’Educació són falses, incoherents i sobretot faltes de rigor científic verificable.

La pandèmia ha estat global (també ha afectat tota Espanya); la complexitat social a les aules (és comú a tot Europa) i l’alta taxa d’immigració (també la tenen totes les altres comunitats autònomes i d’altres països). Per què la Lectura, a Catalunya se situa a la cua (462 punts), al mateix nivell que Vietnam (462 punts) molt per sota de Castella i Lleó (498 punts); puntuació aquesta que és equivalent i superior a la de Finlàndia (490 punts)?

Des del departament d’educació no han donat més que explicacions externes, i no han volgut entrar a fons (científicament i pedagògicament) de per què estem a la cua. Que ho entenguin d’una vegada: «Els nostres alumnes de l’ESO, saben llegir, però no entenen el que llegeixen.»

Ho analitzo tot seguit. Aquesta «dècada perduda», que ja vaig apuntar en els llibres esmentats, cal situar-la en la metodologia emprada i en el còctel de lleis educatives que la sustenten. Em refereixo a l’última variant del constructivisme, que ha passat d’un aprenentatge com a adquisició de respostes, coneixements i construcció de significats a un assoliment de competències, basat en el «instructional triangle»: és a dir, el professor se situa al centre de gravetat (baricentre) del triangle i actua de guia (ressalto la paraula guia) i ajuda els alumnes a construir significats i a atribuir sentit als continguts que van aprenent. I aquí hi ha el quid de la qüestió!

La lectura es deixa a part, així com el raonament deductiu i crític. En el seu moment ja ho va predir Joseph Novak, un dels grans teòrics del constructivisme, el que podia passar quan va afirmar que: «Els canvis en educació s’assemblaven al moviment brownià (moviment caòtic), és a dir, són permanents agitacions que mai no porten enlloc». I això és el que ha passat i passa actualment a Catalunya, en mig de reformes i contrareformes.

Per altra banda, cal destacar que el model constructivista va tenir d’entrada els seus crítics que van qüestionar-lo com el físic teòric i filòsof de l’escola realista Mario Bunge (1919-2020) que sostenia que «El model constructivista subestima el paper de la lectura, ja que substitueix l’acció intel·lectual per l’acció manual, sensorial i externa» i a més indicava que: «a escala didàctica genera a l’alumne un clima d’excessiu de relativisme que condueix a una baixa reflexió valorativa». I sobretot assenyalava que «el constructivisme pedagògic és fals i perjudicial», en el sentit de negar l’existència de la veritat objectiva –ja que planteja que el coneixement és una construcció pròpia que l’estudiant fa de la realitat (la seva)–, i «elimina la crítica i el debat».

Totes aquestes opinions de científics experts, els polítics del Departament d’Educació les van passar per alt, aferrant-se al constructivisme com si fos un dogma.

I aquí estem: alumnes, amb nivell baix de lectura, sense visió crítica, que apliquen la llei del mínim esforç i motivació: «Aprendre la cosa indispensable, perquè quan es necessiti saber alguna cosa, ja s’aprendrà, doncs, allò que s’aprengui avui potser demà no serveix.»

Algunes comunitats autònomes van començar a adonar-se del possible daltabaix, de manera que van deixar aquell dogmatisme, i van començar a anar per lliure, com és el cas de Castella i Lleó. El 2016 van implantar un pla de lectura (els alumnes llegien en veu alta diàriament mitja hora a l’aula) que ara n’ha donat els fruits.

Si a Catalunya, els nostres polítics no reconeixen científicament el fracàs, i ho atribueixen solament a un context extern (pandèmia, immigració, etc.) i fins i tot qüestionen el model de treball de l’Informe PISA; i no fan cas de la visió de científics d’experts, possiblement anirem a un estat de desgavell global (caòtic) i a un nivell en comprensió lectora dels més baixos de tots els països en què es fa l’informe PISA.

A aquests polítics, crec sincerament que els convindria un ampli curs de lectura i sobretot poètica perquè ho entenguin. Els recomanaria almenys l’últim llibre que he publicat recentment: «Antologia Poètica (1964-1972) i (2012-2023). Poemes en autoestop a l’etapa de maig del 68 i altres poemes: Isomeries i Món Màquina».

Subscriu-te per seguir llegint