Roberto Íñiguez, sempre al meu equip

El 17 d’abril de 2015, l’expedició de l’Uni va arribar a Salamanca amb només vuit jugadores repartides en un parell de furgonetes. Una la conduïa Vicenç Bordas, una figura imprescindible en la història de l’Uni Girona, i l’altra Roberto Íñiguez. L’endemà, amb una exhibició des de la línia de tres punts de les veteranes Noemí Jordana i Vita Kuktiene, aquell equip es va emportar la victòria davant del sorprès públic del Würzburg. Cinc dies després a Fontajau, amb el pavelló a rebentar en ple Sant Jordi, l’Uni guanyava la seva primera lliga. L’Uni es proclamava campió sense perdre ni un sol partit des que, a mig curs, havia agafat el relleu de Ramon Jordana. Aquell any, el tècnic no tenia cap necessitat d’agafar la direcció de l’Uni. Vivia a Girona, on s’havia pres una temporada sabàtica per estar al costat del seu fill, el llavors futbolista del Girona, Pablo. Però ho va fer. I ho va guanyar tot. Ara, tampoc té cap necessitat d’acceptar la proposta d’agafar el relleu de Laura Antoja. A molts altres equips, guanyaria més diners. Si ho fa, serà una sort per a l’Uni. I no pas perquè el club li hagi d’estar agraït al títol de lliga del 2015. Si no perquè, siguem sincers, Íñiguez és molt bo. I això ho saben bé tant Pere Puig com Laia Palau.

En l’esport professional, el que compta són els resultats. I Roberto Íñiguez els aconsegueix. Si entrena a Girona és «odiat» per la resta d’aficions; i, com ja ha passat, si apareix a Fontajau defensant una altra samarreta, és encara més «odiat» per molts gironins. Simplement, perquè s’obsessionarà a fer que el seu equip sigui millor i a buscar vies perquè el seu rival tingui més dificultats per guanyar el partit. Les buscarà a la pista, a la roda de premsa o en una entrevista. Però, segurament, les trobarà.

I, un cop acabat el partit, es tancarà a buscar noves solucions per millorar de cara al següent. A Girona, si com sembla acaba tornant, ho farà a més en un lloc on està a gust. Assumeix que, quan ha tornat, ha estat xiulat. Així és la seva feina. Ho assumeix. Fa uns anys, en un dels seus retorns com a tècnic, hores després de ser xiulat i insultat com mai a Fontajau, va demanar a anar a visitar una persona del club que passava per greus problemes de salut. Bona gent, sí; competidor obsessiu, encara més. Però el bàsquet es tracta de competir i, per tant, Roberto Íñiguez sempre al meu equip.

Subscriu-te per seguir llegint