El crim perfecte

Què tenen en comú el tinent Colombo i Luis Carrero Blanco? Un 16 de desembre de 1973 TVE estrena la sèrie Colombo, quatre dies després el president del govern espanyol en l’etapa en que el franquisme s’escorre pel desguàs de la història, amb l’ànima enfervorida per la missa que acaba d’assistir s’imagina que s’ha mort d’un atac de cor i que es troba camí del cel, però la realitat com sol passar és poc imaginativa, el seu automòbil vola pels aires per un artefacte explosiu, sobrepassa un edifici de cinc plantes i acaba en el pati del darrera fet un pastitxo de ferralla, i ara en el cinquantè aniversari de l’atemptat d’ETA, un atemptat d’una plasticitat que els autors mai s’hagueren imaginat, la comunitat de conspiradors i paranoics l’han adoptat com adopten a totes les persones vips mortes de les quals conviden a l’especulació, dos detalls que em tranquil·litzin perquè quan arribi la meva hora qui encara m’estimi no haurà d’escoltar que si la CIA, que si el CNI, que si el gremi de perruquers... Però de qui vull parlar és del tinent Colombo, el tinent de policia d’homicidis de la ciutat de Los Angeles, el protagonista de la sèrie que interpreta Peter Falk, un tinent conegut per la inseparable gavardina i una aura blanca a resultes del seu cigar, però sobretot per la perspicaç tafaneria que fa que es fitxi en petits detalls, en petits oblits dels dolents que li permeten estirar el fil d’un cabdell d’intel·ligents ocultacions.

Transcorreguts 50 anys de l’estrena de la sèrie, quan la trobo en algun canal de televisió encara em continua seduint com no ho saben fer-ho la majoria de sèries policíaques modernes, una seducció que té a veure penso en un guió molt ben trenat i original, mentre en la majoria de sèries es busca mantenir enganxat l’espectador a la pantalla dilatant la resolució del misteri que no és altre que saber qui és l’assassí, en cada capítol de Colombo només de començar ja intueixes qui serà el dolent –el dolent és un actor convidat prou conegut– que veu com el seu prestigi, el seu honor, el seu patrimoni, el seu desig amorós... es veu amenaçat per algú que sap més del compte, que li fa xantatge, que s’interposa en els seus interessos... i en aquest punt els devots de Colombo sabem que aquest algú no acabarà el capítol perquè comencem a veure com el futur assassí s’empesca una estratègia criminal perfecte ajudat per uns coneixements que li permeten manipular càmeres de seguretat, alterar la temperatura corporal del cadàver amb una manta elèctrica per confondre al metge forense, escriure una nota falsa de suïcidi... però Colombo, ull d’àguila, ha clissat l’assassí, i a partir d’aquí assistirem al mètode Colombo de setge i capturà del rufià, com qui no vol cosa, amb una exquisida educació, disculpant-se per les molèsties, mostrant-se fins i tot maldestre amb el propòsit que el dolent es confiï, que pensi que és un pòtol de policia amb la seva gavardina ronyosa, el seu cigar barat i els seus cabells esbullats perquè no para de rascar-se’ls com si tingués polls.

Per a Colombo no existeix el crim perfecte, perfecció i humanitat –no oblidem que els assassins també són humans– resulten incompatibles, el més fred i analític dels criminals no pot estar a sobre de les mil variables que poden esgarrar l’obra d’art que seria el crim perfecte, però si ens imaginem que és possible, l’autor del crim com obra d’art buscarà el reconeixement de la societat, he estat jo senyors policies, detingui’m, facin els favor, vull que els diaris parlin de mi, que sàpiguen que tota la policia del país no ha pogut desfer l’entrellat... i el crim perfecte deixaria de ser un crim perfecte.

Subscriu-te per seguir llegint