Alguna cosa (vuitanta-cinc)

Ja fa un parell de setmanes que em vaig adonar de la coincidència: aquest any, cau en divendres. Des d’aleshores que hi estic donant voltes. Alguna cosa hauria de fer. No cal que sigui cap gran gest, n’hi hauria prou amb alguna cosa senzilla. Senzilla, però efectiva. Alguna cosa, sí. Però quina? Hi he pensat, hi penso, però no se m’ocorre res brillant. «Segur que ja et sortirà», m’he dit mil vegades (m’adono de com faig servir aquesta expressió, «mil vegades», per exagerar). Però em començo a quedar sense temps, m’hi hauria de posar seriosament. El meu cap se’n va cap a altres llocs. El canell em torna a fer més mal, però potser és perquè l’altre dia vaig forçar-lo fent ioga. Potser hauria de començar a fer el dinar, així ja el tindré a punt quan tingui gana. I si aprofito aquesta estoneta per descarregar fotos del mòbil? O serà millor si començo a mirar quin smartphone m’hauria de comprar, que el meu ja fa temps que està fent el tonto? «Vols fer el favor de centrar-te en el que t’has de centrar?», em renyo a mi mateixa.

Agafo llibreta i boli m’assec, disposada a fer una llista d’idees. Passen els minuts i tot el que he aconseguit són uns quants gargots mal fets (m’adono que sempre faig els mateixos dibuixos: palmeres, una mena d’onades, una flama que també podria ser una llàgrima, estrelles de moltes formes, sols amb rajos flamígers, unes flors amb pètals rodons i fulles allargades. També aprofito les quadrícules del paper per fer mosaics geomètrics, una trista imitació de les rajoles hidràuliques que m’agraden tant). Obro l’Spotify, busco música clàssica i la poso a volum baix. Quan estudiava, m’ajudava a concentrar-me. Però ara els refilets d’aquesta soprano se’m claven al cervell i em posen nerviosa. Faig una ullada al WhatsApp. Tinc un parell de missatges, m’esforço a deixar-los per quan hagi acabat. Miro per la finestra, veig l’estela d’un avió al cel. Penso en el papa i la seva decisió de treure’s el títol de pilot d’avioneta. Ole ell. Als seus vuitanta-i-tants, és feliç com un nen cada vegada que fa una classe pràctica. Ens envia fotos des del cel: de les Medes, de l’estany de Banyoles. Ja sap que el títol potser no se’l podrà treure mai, però xala sempre que pot pujar a l’avioneta amb l’instructor. Intento tornar dels núvols i concentrar-me. No m’havia fixat mai en com està formada aquesta paraula, concentrar. Con-centrar. L’etimologia sempre m’ha agradat. Però ara no és el moment de pensar en etimologies.

No sé quan ni com, la Rita se m’ha instal·lat a la falda, roncant. El seu pes em molesta una mica, però alhora agraeixo l’escalforeta que desprèn. Em sembla que hauria d’anar a l’òptica i demanar que em tornin a mirar la graduació, tinc la sensació que la meva vista ha tornat a empitjorar. Em temo que no tinc el dia. Potser no cal fer res. Potser amb el sopar d’avui i el (censurat per no espatllar la sorpresa) de diumenge ja n’hi haurà prou. Confiem-hi.

Subscriu-te per seguir llegint